General

Joan Todó. 26-03-25. Llibreria Byron

         La lectura de Què ens queda dels nostres, el nou llibre d’Isidre Grau, m’ha recordat dos fragments d’altres autors, dos fragments que tampoc no tinc clar si sé deslligar l’un de l’altre. Un és de Josep Pla, l’altre de Ferrater. Diu Josep Pla al pròleg de Retrats de passaport:

«A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, reminiscències —que són les ombres de les ombres dels records—, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit —repeteixo—, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d’atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d’una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.»

         Aquí, òbviament, Pla està defensant el seu projecte literari, i l’està defensant en tant que gènere. Contra la literatura de literats, que és la poesia o la narrativa, ell reivindica unes formes d’escriptura menys prestigioses, però arrelades en la realitat. Això significa anar un pas més enllà d’aquella famosa conferència de Valéry a Barcelona, el 1924, en què el poeta francès recomanava als escriptors catalans no fer tanta poesia i escriure més prosa. No es tracta de que aquesta prosa sigui la novel·la que durant dècades la crítica va reclamar als escriptors catalans i que juraria que avui dia ja tenim prou ben encaminada, entre altres gràcies a Isidre Grau. Es tracta, en realitat, d’una fase prèvia: abans de la novel·la, en la literatura francesa o en l’anglesa, hi havia hagut un tou de prosistes de tota mena, memorialistes, assagistes, biògrafs, retratistes. És com un humus sobre el qual els novel·listes podien recolzar la versemblança de les seues ficcions.

         Però he dit que hi ha un segon fragment, que es de Ferrater, del curs sobre literatura catalana contemporània que va pronunciar el 1966 davant d’una colla d’estudiants. El fragment, en realitat, forma part d’una llarga digressió a l’inici de la xerrada sobre Foix, el 25 d’abril, en què Ferrater explica que la burgesia catalana no educa els seus fills i, a causa d’això, la literatura catalana és difícilment comprensible en els termes sociològics en què intentava llegir-la, per exemple, Joan Fuster. Ferrater ho lliga amb anècdotes de la seua vida, quan vivia a França, amb fragments d’El quadern gris de Pla, i Ferrater afirma:

Ara bé: no transmetent-se continguts educatius de cap mena, resulta que la llibertat d’esperit de què disposa una persona, i concretament un escriptor, depèn exactament i exclusivament del grau d’intel·ligència que aquesta persona tingui. No hi ha coercions morals, no hi ha unes tradicions tan espesses que puguin produir res de semblant, per exemple, a la literatura burgesa francesa de començaments de segle, d’un Gide, d’un Proust… Tota la literatura d’aquesta gent consisteix en regirar golfes familiars, en explotar tradicions de família.

         Després, encara d’una anècdota de Riba, Ferrater arriba a Foix i n’explica una anècdota: el poeta de Sarrià explicava que el seu pare havia mort sense saber que el seu fill havia publicat tres llibres de versos. Afegeix Ferrater:

En aquest cas, em fa la cara que en Foix és una mica ingenu. Em fa la cara que el seu pare ho sabia perfectament, però que es feia el distret. Però és igual, l’anècdota és tan significativa si l’acceptem en el sentit literal com ho entén Foix, o bé encara ho és més amb aquesta interpretació una mica malèvola que en dono jo.

L’especialitat dels pares d’aquest país és això: fer-se el distret. Aleshores estem tots abandonats als nostres propis recursos, i els recursos que ens creem depenen exactament de la nostra capacitat, de la nostra intel·ligència i, després, del que la vida faci amb nosaltres.

        Us deia més amunt que la lectura del llibre de l’Isidre m’ha recordat aquests dos fragments, però també la relació que hi ha entre ells. Òbviament, hi ha un moment en què Ferrater, amb aquella capacitat que tenia per trobar fórmules lapidàries, descriu la literatura francesa com el resultat de «regirar golfes familiars», que és exactament el que Isidre Grau ha fet amb aquest llibre. Al principi de tot, trobarem una «Nota de l’autor», que ell segurament ens desenvoluparà, però que comença avisant: «Aquesta vegada no va de ficció, ni de fer autobiografia estricta».

         Aquí es tracta de parlar dels «nostres», una expressió que em recorda el narrador rus Sergei Dovlàtov: de la família de l’autor, dels seus pares, de l’àvia, de la germana del seu pare. El cosmos familiar que el va veure nàixer, en una Cerdanyola del Vallès que ara ens resultaria irreconeixible. És, com resulta evident, un llibre que segueix prou fidelment el designi planià: una literatura que és una crònica de la vida viscuda, del record dels fets passats, un esforç contra l’oblit. Com que Grau arriba cent anys després (cinquanta, si voleu…), però, ja es troba una tradició novel·lística feta, una manera de construir la prosa, uns precedents que inclouen Pla mateix, Calders, Rodoreda, Pedrolo, etcètera. I un escriptor que aquí té una especial importància, Francesc Grau Viader (tot i que crec que no és de la família). Em sembla important recordar, al respecte, que Grau mateix va escriure, a La maleta de l’escriptor:

A l’interior de cada vivència personal, de les que perduren a la memòria, hi ha una estructura narrativa prou poderosa per servir de base a una ficció amb validesa universal.

         Crec que, amb la història de la seua família Grau, ha trobat una d’aquestes estructures narratives. No és tant un record personal com col·lectiu: la història d’un noi i una noia que es coneixen (de vista, una mica de lluny) i que estableixen una correspondència durant la Guerra Civil, un seguit de cartes que acabaran desembocant en un casori. També la història d’una noia que se’n va viure a una ciutat nova, enmig d’una família nova, amb una sogra i una cunyada. Si us hi fixeu, és gairebé la història de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, només que aquí les coses segueixen un altre rumb, i la ciutat ja us dic que jo no és de sants. És, en qualsevol cas, una història d’amor travessada per la guerra i la postguerra.

         Potser és això el que ens du a l’altre costat d’aquella corba que dibuixàvem al principi, és a dir, als pares que segons Ferrater es feien el distret. Com tots els llibres de Grau, Què en queda dels nostres és un llibre molt ben escrit, però allò que crec que l’eleva és l’honestedat una mica brutal amb què l’escriptor tracta aquests personatges, els seus pares, la seua àvia, la tieta. Especialment el pare:

És ara que calibro la seva insatisfacció vital, imprecisa, espessa, com si res no li hagués sortit prou bé a la vida, almenys a la mesura de les seves il·lusions. Quines il·lusions? No les sabria concretar, potser ni ell les sabia. El continuo veient com un desarrelat de tot, amb tantes aspiracions com decepcions. Era algú que mai no s’havia entès prou bé amb el seu pare ni per organitzar les feines del camp. Per diferències de temperament, deien. Després havia entrat en l’eufòria republicana, però quan la guerra el va sorprendre amb vint-i-vuit anys encara no s’havia independitzat, ni havia complert amb el que estava manat: casar-se, muntar una família… (…) No dic que els pares es donessin mala vida, però a ell el recordo massa submergit en l’atonia, en una forma de subsistència que acaba esmolant els caires més vius. Com si les estretors de la vida diària li haguessin arruïnat l’empenta. Decepció? Potser sí, però no sé ben bé de què. No seria que s’havia construït un castell irreal? I si era home més de muntar-se castells que de tocar de peus a terra?

         Qui conegui l’obra recent d’Isidre Grau potser recordi, amb un passatge com aquest, l’atmosfera i la temàtica de Setanta-tres dies amb el pare. Però, en qualsevol cas, Grau dibuixa aquí un paisatge complex de comunicacions difícils, d’emocions no formulades, de somnis trencats, que possiblement no és gaire diferent del que descrivia Ferrater: un món de pares que fan el distret perquè segurament no saben fer-se càrrec dels seus plançons, comunicar-s’hi. Un univers de pares que se senten fracassats i deixen els fills a la bona de Déu, desemparats.

         És, en realitat, la mena d’univers on cal dur a terme un acte de memòria, on cal fixar el record de qui era aquella gent per mirar d’entendre-la, per mirar de tancar les ferides del temps. Cosa que ens porta a una qüestió que potser Vicenç Villatoro hagués parlat avui hauria descrit, també: Què ens queda dels nostres parla dels «nostres» perquè no és tan sols una història personal. I això em toca dir-ho com a cerdanyolenc d’adopció: com cap altra ciutat que jo hagi conegut, Cerdanyola és una ciutat dual, amb una frontera entre la ciutat que veiem i que domina i la ciutat que havia existit i que d’alguna manera encara hi és, una frontera ben visible allà on una petita torre modernista, més o menys ben conservada (si és que està conservada, esclar), coincideix amb un bloc de pisos d’estil brutalista. Crec que és per això que, al principi del llibre, Grau recupera alguns capítols de Primer paisatge, el llibre autobiogràfic que va publicar fa gairebé deu anys i que estava dedicat als «quatre punts cardinals» de la seva infància, el pare, la mare, l’àvia, la tieta.

Vicenç Villatoro – 25-03-25

Gairebé sempre, en l’inici d’un projecte literari de caràcter narratiu hi ha una pregunta. Una pregunta que es fa l’autor des de les seves inquietuds i experiències personals, entorn de coses que l’importen i l’afecten. Una pregunta que també es poden haver fet la major part dels lectors, perquè està vinculada amb emocions i idees humanes de fons de caràcter universal, que són poc o molt de tothom, de tots els llocs i de totes les èpoques. I al final d’aquest projecte narratiu no hi ha, per fortuna, una resposta concloent a aquella pregunta inicial. No hi ha tesi teòrica, una recepta, una afirmació taxativa. L’autor ens ha explicat una història, de ficció o de no ficció, que està ajustada a la pregunta amb la que ha començat, però no ens proposa una convicció doctrinària que la contesta. La història en ella mateixa és una resposta sense resposta. El lector, a partir de la història, farà les seves pròpies reflexions. Obtindrà o no les seves respostes. No li seran dades. Diria que no hi ha narració literària que no tingui pregunta, però que tampoc hi ha narració literària que vulgui donar una resposta unívoca.

“Què ens queda de nosaltres”, el darrer llibre –de moment!- de l’Isidre Grau és en primer lloc un artefacte literari. Un molt bon text literari. Novel·la? Autoficció? Realitat ficcionada? Són etiquetes que fan de mal definir i que sovint no volen dir gran cosa. Sovint s’identifica novel·la amb invenció, i llavors aquesta no seria una novel·la. Però si identifiquem novel·la amb una manera específica de narrar, en la que es poden fer servir perfectament tant elements de ficció com materials reals, aquest és un llibre escrit com una novel·la. Encara que no inventi res. En qualsevol cas és un llibre literari de narrativa. Llavors, si la narrativa sempre comença amb una pregunta, quina és en aquest cas la pregunta? Doncs el títol del llibre mateix. Encara que no porti formalment interrogant. I quina és la resposta oberta i plena de matisos a aquesta pregunta? Doncs tot el llibre, cadascuna de les seves pàgines i de les seves paraules, precises, ben triades, emotives i belles.

Si la pregunta és tan important, i jo crec que ho és, cadascuna de les paraules de la pregunta, en aquest cas del títol, ha de ser significativa, En subratllo dues. La primera aquest “ens”. Si el llibre es titulés “Què queda dels nostres”, sense aquest “ens”, no parlaria del mateix. Seria què queda en general, en el món, seguint el vell recurs literari del “ubi sunt”. “Où sont les neiges d’antan”. “¿Qué se hizo del rey don Juan?, los infantes de Aragón ¿qué se hicieron”?. Una lamentació pel temps perdut, del que ja no queda res o gairebé res en el món. Però aquest “ens” ho canvia tot. Què queda dels nostres en nosaltres? Què es el que ens queda? Fins a quin punt som el que som perquè els nostres eren el que eren, van ser els que van ser?

Potser per això, el llibre de l’Isidre Grau no és en absolut un llibre nostàlgic. No canta les belleses d’un temps perdut. Quan parla de com era el món dels protagonistes no el pinta amb els colors més amables, no el fa homogèniament enyorable. És un món dur, aspre, resclosit. Bona part del llibre parla del temps de la guerra, que en una recepta paradoxalment agredolça oferta per la història és al mateix temps el moment del festeig, gairebé l’únic moment de tot el llibre en el que les emocions i els sentiments són expressats, es diuen en veu alta. Perquè aquest és un món on els sentiments s’amaguen, no està ben vist exhibir-los. I una altra part important del llibre parla de malalties i de morts. Però no és un llibre lúgubre, en absolut. Ni trist. Precisament els moments del dolor són també els moments de la major tendresa. No ens proposa l’autor un exercici de nostàlgia, però tampoc un retrat en tinta negra (tot i que sí de vegades una mica grisa, perquè els temps eren grisos) del tros de la història que va tocar viure als “nostres”. Que no van tenir gaire fortuna en el sorteig, amb els temps que els van tocar.

Lògicament, doncs, l’altra paraula a subratllar del títol, i de la pregunta és aquest “nostres”. No està parlant del món en general ni tan sols de Cerdanyola en particular. Està parlant de la família més pròxima, de la que comparteix un espai reduït, domèstic. Certament, viuen en el món, i el que passa al món els afecta. La guerra i la postguerra, posem per cas. Certament, hi ha un retrat de Cerdanyola. Però el zoom dels records se centra en l’espai domèstic. Perquè aquest és un llibre de records, no de fets. O si es vol, de fets recordats. No buscats als arxius i a les hemeroteques. Buscats en la pròpia memòria de l’autor, i amb el fil de la seva relació amb aquests “nostres”, directa o indirecta. Què ens queda dels nostres. I no subratllo també la paraula “queda” perquè el verb sempre és el més explícit. No què eren. No què van ser. No què van saber fer més bé o més malament. Sinó què en queda. Què ens en queda. Què els ha transcendit, que ens han deixat com a herència profunda.

De la mateixa manera que l’Isidre Grau no és complaent amb el passat que van viure els seus, tampoc no és complaent amb els seus. Però se’ls estima. Vull dir que no els fa herois ni sants, no els regala totes les virtuts imaginables. No deixa de dir que són esquerps quan són esquerps. No deixa d’esmentar les misèries que sembren en les famílies els records de les herències conflictives, tot un clàssic. Però els intenta entendre. Perquè eren així, perquè els havien pujat així, perquè els van tocar viure els temps que els van tocar. Però en tots reconeix la bona fe, que tot es feia sempre a fi de bé, una expressió que Isidre Grau reivindica i que dona per gairebé extingida, espero que massa prematurament.

La pregunta inicial, que posa en marxa un projecte narratiu, també li dona la forma. Aquesta no és una història lineal, només. Hi ha memòries diferenciades, capítols per a la memòria d’un i la memòria d’un altre. I el fil de la pròpia memòria de l’autor. El resultat és la història d’una família, però transcendeix el pur anecdotari familiar. Per entendre’ns no és una història per repartir entre els descendents en un pen drive el dia del dinar de sant Esteve, de pur interès dels de casa. És una història familiar que fa de mirall de moltes. Perquè, en el fons, la pregunta inicial que posa en marxa el llibre de l’Isidre Grau és una pregunta que poc o molt s’ha fet tothom, una pregunta universal, que es pot il·lustrar amb una història concreta. Que és el que fa la literatura. Que és el que fa la narrativa. Perquè qui de nosaltres no s’ha preguntat en algun moment de la vida “Què ens queda dels nostres”?

No és tan sols el títol d’un llibre, sinó també la pregunta que el lector estarà convidat a fer-se. Però, qui són els nostres? Aquesta és la primera qüestió que haurà de respondre’s cadascú, ja que en aquest plural s’hi poden aplegar tots aquells que, a parer íntim, hagin tingut un paper decisiu en la formació personal. Parents, professors, veïns…? Només un vincle en comú: en guardem un record intens, inesborrable.

Probablement, ja ens queden molt lluny, a causa de mort o d’altres formes d’absència, però les seves petjades continuen actives, per bé o per mal. Sens dubte, calibrar l’abast de la seva influència és una forma d’autoconeixement, de plantar cara a tot el que som o hem deixat de ser.

Ara bé, quan rebobinem les experiències viscudes no ens retornen únicament les persones, les figures humanes que ens van acompanyar, sinó també els paisatges, des dels més domèstics als més oberts. Són els espais desapareguts, o profundament modificats, els que millor ens acosten a les dimensions del que érem i del que potser ja no som. Poder fer conviure els escenaris del present amb els del passat posa en valor el patrimoni personal, aquell que hem anat acumulant sense pensar-hi, però que de sobte pot germinar sota noves expressions. No per recrear-se en la nostàlgia, ni amb la pretensió de ressuscitar-los, sinó com una ampliació dels nostres horitzons vitals.

És clar que entrar en els jocs de memòria no és mai un exercici innocent, sinó la millor manera d’estirar el fil d’una troca inesgotable. Després d’una pregunta, en sol sorgir una altra. Per exemple, per què no plantejar-se: D’on venim? I tard o d’hora, potser la més inevitable: Què en quedarà, de nosaltres? Al cap i a la fi, aquest és l’interrogant que ens pot moure més decididament a endreçar el nostre present, separant el gra de la palla, lliurant-se a la consciència de viure més a fons.

Isidre Grau, gener 2025

En aquesta història no hi ha res de ficció, però pot ser llegida com un material de novel·la. Importa tan poc qui hi ha al darrere, que no abunden els noms, ni de les persones ni dels escenaris. Sí que importa la mirada i la sensibilitat a l’hora de recrear -i seleccionar- les experiències viscudes, de manera que es converteixin en miralls de les que bateguen dins el lector. Si el que s’hi diu dispara els ressorts d’altres memòries, escriure haurà valgut la pena.

En el fons, aquí es parla d’una época molt concreta, quan les formes de viure, o de sobreviure, eren molt comunes, ja que estaven regides pel pensament únic d’una dictadura. Res d’estrany, doncs, que els nascuts en la llarga postguerra s’hi puguin identificar fàcilment; de ben segur, afegint-hi unes altres particularitats que, en lloc de desmentir, reforcen l’esperit d’uns anys foscos, contradictoris, quan les dificultats eren l’estímul per a la supervivència, per a la superació personal.  

Més enllà de les anècdotes, de les peripècies particulars, el text vol ser una reflexió sobre les herències emocionals, sobre allò que ens ha impactat i allò que potser ens ha deixat indiferents, però que pot emergir en qualsevol altre moment de la vida. Una reflexió sobre les transferències familiars, tant les que actuen per afinitat com les que es generen per oposició. I també, com aprenem a valorar-les o rebutjar-les amb el pas del temps.

Els que indaguen les constel·lacions familiars hi podran trobar multitud de lectures. Tanmateix, aquí hi ha una aposta pels fets viscuts o coneguts més en directe. Potser no cal perdre’s en la llunyania dels temps per trobar el principi de tots els principis. El desllorigador del que som no cal buscar-lo gaire enllà.

Parlem d’una època de restriccions, tant per la manca de recursos com de llibertats. Que imperés el dirigisme i que sovint s’apel·lés al sentit comú, no volia dir que les coses es fessin millor ni que les bones voluntats bastessin per resoldre una sana convivència. Que tot es fes a fi de bé, no evitava els errors ni els abusos. Ni justificava les maneres de rendir-se a les dificultats d’un present massa dur de rosegar. La distància i la literatura són les millors eines que tenim per explicar-nos.

Isidre Grau, gener 2025

Joan Todó – Biblioteca de Catalunya- 09-05-23

            Espero que no sigui gaire impertinent començar citant-me a mi mateix; fa uns anys, vaig escriure per encàrrec el perfil biogràfic d’un monjo de Montserrat, el pare Gregori Estrada, i vaig obrir-lo amb un preàmbul en què pràcticament demanava perdó per la gosadia de fer aquell llibre sobre un senyor a qui no havia conegut en persona, d’un ambient molt distant al meu, i ho feia així:

Podríem preguntar-nos, naturalment, qui coneix a qui. La vida ens fa dubtar constantment sobre la possibilitat d’arribar a conèixer algú. Hi ha una gran obra cinematogràfica dedicada a aquest problema. En ella, tot just començar, el milionari Charles Foster Kane és al seu llit de mort i pronuncia una paraula: «Rosebud». Al Ciutadà Kane d’Orson Welles, que durant molt de temps es va considerar la millor pel·lícula de la història, se li ha retret de vegades que tota la intriga s’organitzi al voltant de la recerca del sentit d’aquesta paraula que, en realitat, com que el moribund estava tot sol, no ha pogut sentir ningú. ¿D’on ho treu, el periodista que va entrevistant amics i amants de Kane, que aquest va dir aquella paraula?

Però segurament «Rosebud», aquell mot que guarda la clau per saber qui va ser Charles Foster Kane, aquella contrasenya per accedir al centre de la seva identitat, era una paraula tan crucial que cap amic seria mai prou amic perquè Kane pogués dir-la davant seu, una paraula que només podia ser pronunciada en solitud. És impossible conèixer el Rosebud de ningú, semblava insinuar Orson Welles. No podem conèixer ningú, ni dir qui és.

            No sé si Eloi Boada, el narrador de Ciutadà Canalda, un periodista que rep l’encàrrec de fer el perfil de Romà Canalda, un constructor de la ciutat de Montcerdà, té aquestes reflexions al cap en emprendre la seua tasca, però a la primera pàgina indica: «Com si jo ho sabés tot. Com si algú ho pogués saber tot d’un altre. Molta innocència.» La imatge que acaba de convocar per introduir-nos el seu protagonista també té un ressò orsonwellesià:

Res no és igual, però jo continuo veient aquell home dalt la tribuna, amb la visió en contrapicat.

            El contrapicat, l’angle de presa de vistes que resulta de col·locar la càmera arran o més avall del nivell de terra, dirigint-la més amunt, no és una invenció de Ciutadà Kane, tot i que és un dels nombrosos recursos (com la profunditat de camp, la il·luminació expressionista o la ruptura de la linealitat argumental) que la van fer rupturista en el seu temps. Un recurs, per cert, que va obligar a introduir una altra innovació: els decorats de la pel·lícula tenien sostres, una pràctica no tan habitual que, de passada, permetia ocultar-hi micròfons per captar millor la interpretació dels actors. El contrapicat, però, segurament ha esdevingut un pla emblemàtic de l’obra de Welles perquè correspon perfectament a una de les seues obsessions: els individus poderosos. Kane, Macbeth, el Harry Lime de The Third Man, el senyor Arkadin (gairebé tan pertinent avui, per als nostres propòsits, com Kane), el policia corrupte de Touch of Evil, són tots ells personatges poderosos, de corpenta vigorosa i moral ambivalent, que Welles encarna en persona i que filma, en un moment o altre, des de baix. Aquesta és exactament la primera imatge que tenim de Romà Canalda; és, a banda de constructor, el president del club de futbol de Montcerdà presidint la tribuna, observat des de sota per un vailet que va a veure el partit.

            No és que Boada es llenci a la descoberta d’un secret, tot i que una de les primeres escenes de la novel·la, aquella en què el periodista acut a la casa de Canalda, una mansió dalt d’un turó que es diu La Peguera, i hi coneix la dona de Canalda, aquesta escena no pot no recordar-nos algun inici de novel·la de Raymond Chandler, com ara La gran dormida. O potser, fins i tot, la seua contrapartida còmica, El gran Lebowski; Boada va a conèixer un milionari que va en cadira de rodes. En realitat, igual que les investigacions de Philip Marlowe, Boada acabarà descobrint què és el que s’oculta rere la màscara de respectabilitat del milionari. La forma d’aquest procés de descoberta, en realitat, és un ajustament de l’angle de visió.

            Ja ho hem dit: quan Boada rep l’encàrrec de fer la biografia del constructor, Canalda va en cadira de rodes, de tal manera que el contrapicat ha esdevingut la figura contrària, el picat, la visió des de dalt. És una imatge, en realitat, més propera al cinema d’Alfred Hitchcock: en pla picat observem al Henry Fonda de Fals culpable o al Cary Grant de Perseguit per la mort, gent amb problemes, víctimes del sistema. Són dos extrems possibles: crec que no aixafo cap guitarra si us anuncio que, molt probablement, al final de la novel·la Boada haurà aconseguit veure Canalda des d’un angle just, frontal, intermedi entre la mirada des de baix, submisa, i la mirada des de dalt, condescendent.

            La investigació de Boada consistirà, com és habitual (com passa a Ciutadà Kane, com passa de fet a les novel·les de Raymond Chandler) en un seguit d’analepsis, de retorns enrere. En realitat és una estructura narrativa més bàsica que no sembla; com si el grau zero del relat no fos l’ordre lineal dels fets, començant pels més antics i acabant pels més recents, sinó la marxa enrere, des d’una situació actual cap als fets originaris que l’han provocada. Tota intriga detectivesca és això, de fet: una gran el·lipsi al principi de l’argument que caldrà omplir amb anades enrere. La sèrie d’aquestes, però, és lineal: a Ciutadà Canalda anem resseguint la vida del protagonista, tal com aquest l’explica a Boada, des del seu naixement fins a la culminació de la seva carrera, passant per la infantesa, l’adolescència i la joventut.

            Hi ha dues excepcions reals a aquesta linealitat, dues ocasions en què l’ordre realment s’altera, que em semblen significatives. Una és molt cap al final i no crec que convingui avui explicar-la, més enllà d’indicar que hi és. Anem a l’altra, que és ben al principi: en lloc de començar pel seu naixement, la primera cosa que Canalda li mostra a Boada és una carta del 1954, quan ell tenia catorze anys, que li adreça Sebastià Serrat, un oncle capellà. És, fixeu-vos-hi bé, una alteració de l’ordre lineal introduïda pel protagonista, que aquí pren el paper del narrador. La importància d’aquesta carta del capellà pot no ser evident en una primera lectura (Ciutadà Canalda és una novel·la que es beneficia enormement d’una segona mirada), però sí que salta a la vista que Serrat hi compara el jove Romà amb Sant Agustí:

Algú que va fer de l’acceptació de l’error i l’engany la millor prova de l’ànima humana. Algú que va acabar consagrant la seva vida a la recerca de la veritat com a fonament de la pròpia existència.

            Les entrevistes amb Boada, però sobretot la gravació de CDs, és a dir, la transformació de la pròpia vida en un relat, per molt que entre la seua veu i nosaltres hi hagi la intervenció de Boada intervenint i filtrant, més que no transcrivint directament, acabarà esdevenint, per a Romà, una confessió i, per aquesta via, una forma de redempció. Perquè, igual que en el cas de Sant Agustí, Canalda té coses a redimir, suposo que això no serà cap sorpresa: la mateixa història de Charles Foster Kane, que segurament no és ni tan sols el primer exemple d’aquesta mena d’història, és a dir, d’una història d’ambició i de triomf, d’aquesta mena de personatges bigger than life, és la història de com el personatge, a mesura que puja en l’escala social, va perdent la seua humanitat. Crec que no caldrà acudir a personatges de Martin Scorsese, de Baltasar Porcel o de Francesc Serés (el que tinc al cap és La casa de foc) força semblants a Canalda, o al propi senyor Arkadin, que assoleix tot el seu poder deixant un rastre de víctimes, per fer-nos-en una idea.

            En el cas de Kane, un pas crucial en el seu ascens és la traïció al seu millor amic, Leland (el personatge encarnat per Joseph Cotten). És, per a Welles, i potser també per a Grau, com si hi hagués una contradicció insalvable entre capitalisme i ètica, com si aquesta última, l’ètica individual que es manifesta en l’amistat, fos incompatible amb l’èxit dins del sistema. En la base d’això, Grau hi posarà una segona presència filosòfica, la de Nietzsche. El seu Romà Canalda, de jove, descobreix enlluernat el pensament de l’autor d’Humà, massa humà, que trobareu citat just al principi del llibre. Quan Canalda discuteix amb el seu amic Lluís Serracanta al respecte, “li defensava la voluntat de poder que mou el món i la teoria de les màscares”. És un tret més d’un caràcter que, al llarg del llibre, es caracteritzarà per l’obstinació, la brutalitat, la suficiència o la supèrbia. Per una fugida endavant que s’endú tot el que troba al seu pas.

            I això ens du a un altre aspecte del llibre, enormement ric: la seva configuració geogràfica. No té perquè ser un secret que el Montcerdà on es mouen tots aquests personatges és una ciutat molt semblant a Cerdanyola: una ciutat mitjana del Vallès Occidental que ha patit, dels anys quaranta ençà, un enorme creixement. M’atreviria a dir, fins i tot, que aquesta condició és un dels orígens del llibre; o, més que aquesta condició, la perplexitat de veure un fenomen que és ben visible a Cerdanyola, que està inscrit en el traçat dels seus carrers, en el paisatge més evident: el pas d’un petit poble rural, voltat de camps, amb xalets modernistes, al suburbi castellanitzat del postfranquisme. Fixeu-vos, els lectors més veterans d’Isidre Grau, que ja no som a Vinyes de Savall, aquella mena de Yoknapathawpa del cicle d’Els colors de l’aigua (tot i que la nova novel·la en comparteix els límits cronològics, des de poc abans de la guerra civil fins a principis del segle XXI; també cal no oblidar que Pau Benavent, allà, té el seu propi Rosebud, els fets de 1930 amb què arrenca la primera novel·la); ara som, potser, més a prop de la Mequinensa de Jesús Moncada, el poble mític però alhora molt concret, destrossat per la Història.

            El relat és, així, una indagació del passat, una recerca en l’origen d’aquesta ciutat transfigurada; un origen que Grau troba riu amunt, al Berguedà, en un espai que no és fictici, ni disfressat. Val a dir, per cert, que per aquí, per l’exploració d’aquest univers primigeni, per l’evocació d’antigues lluites obreres, Ciutadà Canalda agafa un curiós aire de família amb La vida escrita, que al meu parer, si em permeteu, és la millor novel·la d’Isidre Grau. No és ben bé que continuï aquella veta de realisme gairebé màgic, ni la intricada estructura multifocal que, de fet, en sostenia el to de llegenda. La semblança potser té a veure amb un tema comú (el doble) i amb una qüestió d’alè, de capacitat fabuladora desplegant-se a ple pulmó. Només us donaré un detall: en aquesta novel·la amb un personatge central tan marcat, de personatges secundaris amb noms i cognoms i ben perfilats n’hi ha més de cinquanta.

            Crec que també hi ha, en la novel·la que presentem avui, un record de La ciutat dels solitaris. Per exemple, en la funció dels accidents de cotxe: les dues novel·les comencen amb un, un accident que, de diferents maneres, situa els personatges en la posició de reexaminar la seua vida, d’entregar-se a una retrospecció que la il·lumini. En tots dos casos, aquest examen portarà a la descoberta d’un secret del passat, lligat al que Maurici Perera, un dels protagonistes (un escriptor, per cert, cosa que no deixa de fer-lo proper a Boada), anomena “moments frontissa”:

Després de tant barallar-se amb les inèrcies –inútilment?–, de cop sembla que tot es gira, agafa velocitat i res no torna a ser com abans. Són els moments frontissa entre dues èpoques de signe diferent. El mal, o la sort, és que no ens n’adonem fins que ja som de ple a l’altra banda, sense l’opció de tornar enrere.

            Ciutadà Canalda s’estructura sobre aquesta mena de “moments frontissa”; de fet, deixa clar que és en ells que cal interrogar per buscar la figura del tapís de la vida de Canalda. L’espai per a aquesta investigació és sempre la família, sovint simbolitzada per una casa. Hi haurà els Benavent d’Els colors de l’aigua i les novel·les que la segueixen, amb aquell casal coronat per un mirador calidoscòpic, hi haurà els Perera de La ciutat dels solitaris, amb la Nau-92 al barri d’Horta de Barcelona, també present a Els amants volàtils, hi haurà la casa de la Martinica, on té lloc l’acció de L’home que perseguia la veritat, o aquí, en aquesta novel·la, la Peguera on viu la família Canalda dalt d’un turó que domina la ciutat. La família és, sempre, l’escenari on té lloc el drama de l’herència, de la transmissió generacional, el teatre per al traspàs de les generacions: els “moments frontissa” seran festes, dinars, celebracions, però també accidents, baralles, morts. És en ells que es fan i es desfan les intrigues de les novel·les de Grau.

            I potser jo fa uns anys m’equivocava i és en ells, en aquests “moments frontissa”, més que no en una única paraula enigmàtica, incomunicable, que caldria buscar el dibuix d’una vida. Potser per això Grau, en aquesta novel·la (i en tota la seua obra, de fet) aconsegueix introduir una correcció a les perspectives extremes de Welles i de Hitchcock, la mirada des de baix i la mirada des de dalt. Com ja he dit, ell mira els seus personatges de cara, des de la mateixa alçada, buscant d’entendre’ls. Canalda podria ser, en mans d’un altre autor, un monstre (no en va, com a constructor, forma part de l’ofici que ha creat una bombolla que, en esclatar, va provocar una crisi devastadora, un tema que la novel·la no esquiva). L’empatia del novel·lista, en aquest cas, ha sabut detectar que, en el cas que hi hagi una contradicció entre l’ètica i el capitalisme, potser el milionari en la seva mansió n’és tan víctima com tots nosaltres. I potser això sigui el que justifica, quan parlem de l’obra de Grau, emprar aquell terme tan perillós, tan esmunyedís, de vegades tan engavanyador, i tan poc utilitzable en la major part de la literatura que es fa avui dia, que és “realisme”. I, si pot ser, com indica Vicenç Villatoro, despullant-lo de múltiples adherències.

Cerdanyola del Vallès, 10 de maig del 2023

12 de juny

            Amb tantes ganes d’allunyar-me de tot que no vaig valorar prou l’advertència d’en Romà Canalda. “No tinc tot el temps del món”, m’havia dit i jo m’ho havia pres com un dels seus histrionismes. Posats a fer cas de l’Emma, la meva visita podia esperar uns dies i mentrestant agafaria més perspectiva. D’altra banda, ja era hora de conèixer Peguera i només esperava dir-li que ja hi havia estat.

Feia massa temps que somiava amb aquell paradís perdut i, per dins, sentia que l’havia de trepitjar per poder-m’hi referir amb coneixement de causa. Sí, volia respirar un aire semblant al del petit Romà. Volia caminar per aquella vall fins a fer-me-la una mica meva. Tantes expectatives que a l’hora de la veritat m’hi vaig acostar amb una certa prevenció.  Com si anés a cometre un sacrilegi.

            L’excés de respecte em devia venir de la meva profunda ignorància de la comarca. L’Alt Berguedà continuava sent per a mi un forat negre, un misteri que només havia olorat per fora, sense decidir-me a penetrar-hi. Sí que havia dut la filla a fer esquí nòrdic a les pistes dels Rasos. Sí que m’havia impressionat la central tèrmica de Cercs –amb la fantasmagoria de les mines de Fígols al darrera-, quan anava camí del túnel del Cadí o a pujar al Pedraforca. Sí que havia admirat la imponent Serra d’Ensija des de més amunt de Saldes. Però eren unes mínimes aproximacions a un espai pendent d’abordar. Fins que en Romà Canalda me’l va omplir de ressonàncies llamineres. Peguera, el poble abandonat a finals dels seixanta i convertit en llegenda.

            Sortir del món conegut. Aquell segon dissabte de juny, a primera hora del matí, m’hi vaig aventurar. Deixant Cercs i Sant Jordi per a una altra ocasió, aviat vaig identificar la torre del Comte de Fígols, convertida en una solemne ruïna  entre tantes instal·lacions desballestades. Era el moment d’enfilar-me per la costeruda carretera fins a Sant Corneli, vorejant les restes de La Consolació i de Sant Josep; mentre recordava que per algun d’aquells camins esborrats havia baixat la corrua de presos arran dels Fets de Fígols; sabent que molt a prop de la Llímpia hi havia la fusteria on el petit Romà havia après a modelar la fusta.  Però no m’hi podia entretenir, havia de continuar pujant per la carretera que havia anul·lat els antics plans inclinats. Ni tan sols podia mirar enrere, mentre el paisatge s’eixamplava, perquè el primer objectiu era arribar a la colònia de Sant Corneli com més aviat millor.

Vaig estar temptat d’aturar-m’hi, però la soledat dels carrers me’n va desdir. La veritable prioritat era arribar a Peguera. La carretera planejava, lluny d’abismes, per aquell paisatge cada cop més bucòlic, amb masies esparses, passant pel nucli de Fígols Vell, i aviat la cruïlla de Fumanya. La pista enmig del bosc, la baixada, i el camí de la dreta, per davant d’aquella font sota cobert; la Font de Cal Coix, el primer lloc que vaig saber identificar en aquella geografia que duia tan assenyalada. M’hi vaig parar, perquè sabia de la bondat d’una aigua tan fresca i també de la proximitat de la casa –les ruïnes- on havia nascut en Ramon Vila “Caracremada”, el maqui que el 1963 va caure abatut per la guàrdia civil prop de Balsareny.

Des d’allà ja s’insinuava la concavitat de la vall, però havia de continuar pista amunt, amb la sensació d’enfilar-me cap al cel, fins que va ser el cel que em va envoltar, com si m’abracés. Havia arribat al pla de Peguera, quan la vall s’eixampla tant que t’hi has d’aturar, commogut. Tenia raó en Romà Canalda, allà hi és tot. A l’esquerra, les ruïnes de l’església de Sant Miquel, amb el cementiri curull d’herbes i la petita capella; A la dreta, molt amunt, l’altiu Roc de Peguera, amb la fila de cases enrunades als seus peus i més ensota el pendís erm que encara li dona més perspectiva. Un magnífic escenari per a una estranya infància. 

Hi havia dos vehicles aparcats al costat de l’església i encara hi cabia el meu. Era el moment de prescindir-ne i començar a caminar, a omplir-me de paisatge. Però no em movia, només tenia esma de girar tres-cents seixanta graus sobre els meus talons, com si la terra m’hagués imantat, i els ulls fossin una càmera que ho enregistra tot.

Encara estava sota els efectes d’aquell magnetisme, quan una veu d’home em va tallar l’èxtasi. Era el conductor del quatre per quatre gris metal·litzat que estava al costat del meu vehicle.

• Que potser és la primera vegada? Busques algun lloc en concret?

No podia negar que l’amplària em venia de nou, mentre que aquell home tornava de lluny amb els dos pals de marxa nòrdica. Les seves preguntes em van sonar molt espontànies i les vaig respondre amb la mateixa frescor i un punt d’humor.

• Res. Que m’agradaria saber on era la casa de l’Anton Canalda. 

L’home va esbufegar fort, però no es va rendir.

–  M’ho poses difícil. Però, amb alguns dubtes, crec que encara la podem localitzar.

En Jaume Camps era de principis dels cinquanta, massa jove per haver conegut aquella família que ja s’havia fos poc temps després, però sí que duia el compte de tota la gent que havia passat per Peguera fins que a finals dels seixanta els descendents del Comte de Fígols n’havien decretat l’extinció. Ell havia treballat a l’oficina tècnica de Carbones de Berga i quan el 1991 l’empresa va tancar les instal·lacions mineres, es va haver de buscar la vida. Amb el temps, però, s’havia convertit en un expert en arqueologia industrial, compatible amb els estudis de la comarca. Ho sabia tot, i allà on no arribava amb la memòria, tirava d’un d’aquells quaderns de notes que sempre duia a la motxilla.

Després de tants anys d’abandonament, les ruïnes de Peguera havien estat adquirides per un xeic àrab que volia fer-hi un centre residencial d’alt nivell, però anaven passant els anys i els projectes faraònics no es concretaven, mentre la gent de les rodalies tan sols reivindicava que l’indret quedés lliure de tota especulació i que les muntanyes continuessin sent una reserva natural a l’abast de tothom. Una aspiració que en aquell 2010 encara no estava reconeguda i les cases de l’antic poble –totes decapitades menys una- eren un munt de runes entre la vegetació que hi creixia salvatge.

L’improvisat guia no tenia pressa i es va oferir a acompanyar-me fins aquelles ruïnes fantasmagòriques, trescant pels corriols que serpejaven entre les pedres, vorejant les parets a mig derruir, algunes encara amb portalades i finestres; d’altres amb el bigam suspès entre els arbres que havien arrelat dins els solars. Els corrals enllosats a la planta baixa; algunes cambres encara enguixades i pintades amb colors estridents. Testimonis d’un temps emmudit. Carrers deformats pel pedregam i la vegetació, que feien impossible de predir per on transitava l’espinguet d’en Romà quan s’enduia el bestiar de pastura. Era difícil de reconèixer l’estructura de cada casa, i, tanmateix, l’expert va apostar perquè la dels Canalda havia de ser una de les dues que estaven més ensorrades. Res de particular, a part d’aquella fiblada íntima, inútil. No ens hi vam entretenir. Aviat ens vam escapar per l’extrem oest, per un sender que duia cap als prats sota el Coll de Salamó, probablement per on en Romà Canalda s’havia enfilat cap al Roc Gran aquell matí que va tenir ganes de dibuixar el seu tros de món.

Va ser quan li vaig explicar les vinculacions amb els Canalda, que a en Camps se li va encendre la memòria.  De sobte va relacionar el nom  amb l’accident que tres anys enrere hi havia hagut entre Fumanya i Fígols Vell. Un individu que viatjava amb un Audi i s’havia encastat contra un roure en aquell revolt tancat. Ningú no s’explicava com havia pogut succeir en una carretera que demanava prudència, però el cas es va diluir i només alguns de Sant Corneli van fer córrer que l’accidentat havia viscut a la colònia. Però ja feia molt de temps que allà ja no hi quedava cap Canalda. 

Vam fer un recorregut pausat per la capçalera de la vall, mentre ell m’informava del nom de cada indret, i jo, en silenci, em preguntava què hi havia anat a buscar. No tenia respostes clares, com no les he tingut les altres vegades que he tornat allà dalt, tan sols pel goig de reviure un paisatge tan generós. Ara sé que m’hi duien, i m’hi ha continuat duent, la comunió amb aquell home de qui m’havia compromès a escriure’n una biografia, o alguna cosa similar.

De tornada als vehicles, l’acompanyant em va suggerir la baixada fins a la Cantina i el xalet Wagner, encara que només fos per fotografiar les runes del que havia estat el centre social de la comunitat i la casa de l’enginyer alemany, aquell home que havia intuït que el petit Romà arribaria lluny. Des d’aquelles feixes era més fàcil d’entendre el curs d’una vall que continuava flanquejada per espessos boscos fins a Cercs, l’eix de l’antiga riquesa minera i forestal de la comarca.

Era l’hora d’allunyar-se de la vall de Peguera, els dos cotxes seguits, perquè ens aturaríem en aquell revolt de mànec de paella, entre els quilòmetres vuit i set, després de La Matella, un gir massa marcat per no agafar-lo amb moderació, sobretot per qui ja l’ha conegut de pujada. I ara penso que massa perillós per qui torna afectat per la soledat de Peguera. Un dubte que en Romà Canalda encara no m’havia aclarit.

No havíem acabat la ruta. Em quedava per conèixer el nou Sant Corneli, aquella antiga colònia minera que havia evolucionat com a nucli de segones residències, amb el reclam turístic del nou Museu de les Mines de Cercs, al costat de la boca de la mina de Sant Romà, ara amb un trenet que penetrava mig quilòmetre endins per mostrar els antics sistemes d’explotació del carbó. Al davant de la gran esplanada, els mateixos edificis que havien allotjat l’escola dels nois i la de les noies. Més amunt, el niu de carrers que s’enfilaven cap a l’església, i a sobre, el carrer de la Font, amb els blocs de pisos on havien viscut l’avi Ramon i l’oncle Amadeu. Alguna d’aquelles finestres havia de ser la que tenia la llum encesa fins a mitjanit, perquè hi havia un noi que ho volia aprendre tot.

S’havia fet l’hora de dinar i ens mereixíem un bon descans. Res millor que una bona taula al restaurant Santa Bàrbara, el destí predilecte dels que volen descobrir el passat de les mines. Un bon àpat i el moment d’acomiadar-se amb ganes de tornar a compartir les caminades per Peguera.

Quan baixava fins a retrobar el Llobregat, no estava segur de si aquella breu aproximació em serviria per entendre millor el món d’en Romà Canalda. Potser encara em calia saber més d’ell de la seva boca. Ara bé, les vegades que després he tornat allà dalt sí que m’han fet reviure un vincle que es basa més en els silencis que en les paraules.

13 de maig

            Abans que en Romà Canalda em parlés de la família Serracanta, jo ja n’havia tingut una primera versió gràcies al senyor Edmon Rotger, el cronista nonagenari de Montcerdà; algú amb una memòria personal prodigiosa i amb tanta curiositat i mètode com per apuntar-s’ho tot i anar lligant caps al llarg del temps -amb més extensió que rigor, deien alguns. Encara que aleshores els records li començaven a ballar, qui sap si per un excés d’apassionament o d’escepticisme, l’home em va dibuixar un perfil força creïble d’en Joan Serracanta i Monclús, aquell prohom local que de ser fill d’un simple jornaler havia passat a aixecar la seva pròpia constructora. 

Segons el cronista, doncs, el rei dels pisos exprés havia nascut el 1915 en una masia emboscada de Montcerdà, on el seu pare treballava pels masovers, amb dret a viure-hi, i la seva mare era operària de l’única fàbrica tèxtil del terme. Una situació molt precària, ja que la família aviat va augmentar amb un noi i una noia, el pare es va barallar amb els masovers i va decidir plantar-se de paleta en obres menudes dins el nucli del poble. En Rotger assegurava que als vint anys el fill gran no es feia gairebé amb ningú, ni s’hi discutia. Més aviat procurava passar desapercebut, com si només tingués el cap a Barcelona, on estudiava per ser Aparellador, ja que son pare no volia que fos un pocapena com ell. Però la guerra es va encarregar d’estroncar-li la carrera i quan va tornar del front ja era tot un altre, molt més sorrut de tracte.

Algú que l’havia tingut de veí, deia que el noi havia patit alguna mala experiència a l’Aragó –que si l’havien rescatat d’una pila de morts- i quan va tornar a casa se li havia amargat el caràcter. Tanmateix, es devia espavilar molt de pressa, perquè tot i venir de família republicana, de seguida es va fer amb els del Règim –concretament, es va associar amb el fill del nou regidor d’Obres Públiques- i no li va faltar feina, malgrat que en aquella època de misèries tot eren feines menors.

Me’l va retratar com un home tosc –que aparentava més anys dels seus vint-i-quatre-, obstinat a no mirar enrere i amb una mentalitat tan pràctica que rarament es complicava la vida. Ho devia tenir tot tan clar que el mateix agost del trenta-nou es va casar amb la Magda Blanes, la seva nòvia des dels vint anys. I no era pas que la parella ho hagués tingut tot de cara. La noia era filla d’un fabricant de cintes de vellut del Poble Nou, que durant l’any vivia al Clot, però s’havia fet una torreta al barri de La Sauleda, a la primera perifèria de Montcerdà, per passar-hi els estius. Al pare no li feia pas gràcia que la filla festegés amb aquell xicot que no era ningú, malgrat que amb el trasbals de la postguerra l’home ja anava prou atabalat per redreçar la seva empresa. Sí que va intentar que partissin peres, fins que va rebre algun toc de la gent d’ordre aconsellant-li que no s’hi oposés, que aquell xicot tenia bons padrins i un futur assegurat. No tan sols s’hi va avenir, sinó que va cedir la torre dels estius perquè la parella s’hi establís.

Més endavant, la gent va fer córrer, amb aires de broma, que aquell sogre havia estat ben assessorat. Era de domini públic que el gendre aviat va tenir cua per atendre tantes demandes de particulars que es fiaven de la seva solvència i, sobretot, s’estalviaven obstacles amb els permisos municipals. Alhora, la nova família no va trigar a créixer. El maig següent naixia el primogènit Lluís, i quinze mesos després la Lluïsa, en un doble homenatge a l’àvia materna que s’havia mort entre els dos parts.

Els anys quaranta van ser temps de foscor i racionament, però en Serracanta va fer de formigueta que no es nota i acumula mèrits. S’havia guanyat la fama de treballar bé i puntual, sense estar de punyetes. Continuava amb la cara de pocs amics, però solia complir i amb ell ningú no se sentia enganyat. Les llegendes que han persistit amb el pas del temps asseguren que aleshores ja era un individu admirat, envejat i odiat en unes proporcions raonables.

S’havia plantat als anys cinquanta amb una bona estrella, mentre l’aprovació del Pla Comarcal del 1953 encara ho va accelerar tot i, pel que deien, se li va plantejar més d’una crisi. S’havia d’enfilar al carro que li proposaven els polítics? Havia de participar en els seus jocs bruts? Però els devia superar tots de cop, els dubtes, perquè abans d’un any es constituïa la nova Constructora Serracanta sota notari i poc després la societat anònima PROVISU, Promotora de Vivendes Subvencionades, que s’ocuparia de la comercialització dels pisos del nou polígon Fontelles. L’ajuntament estava disposat a secundar les directrius del Pla Comarcal i va ser lògic que aquella empresa obtingués l’adjudicació de les obres que havien de revolucionar el terme. Cal remarcar que els principals accionistes de PROVISU eren l’alcalde, l’amo de la companyia d’autobusos, el director d’una gestoria i el mateix constructor. 

Ara que uns quants ens ocupem d’estudiar aquella època, comprovem que en Joan Serracanta és poc més que una llegenda local, llunyana, algú totalment oblidat per les noves generacions, però els més veterans encara esmenten aquelles dites que se li atribuïen en el seu temps, com ara “tot el que no són pessetes són punyetes” o allò d’“avui per mi i demà per tu”, que pressuposava l’existència de moltes cartes guardades a la butxaca, aquelles que podien comprometre a qui li busqués les pessigolles. Amb tot, no trobem cap judici ni escàndol que perjudiqui la seva honorabilitat.

Potser perquè era un home que solia fugir dels altaveus i dels espais públics, encara se’l recorda més pel nom que per una imatge tan esmunyedissa. De la projecció social de la marca, prou que se n’ocupava la seva dona, aquella Magda Blanes que el protegia amb escreix i sense haver de fer grans escarafalls.  Ningú no discutia que ella era una dona molt senyora, de primera línia, que compensava de sobres l’estampa feréstega del marit. L’adornava una aura lluminosa, sempre vestida a la moda –sense estridències- i amb uns impecables treballs de perruqueria, que li realçaven el somriure amable i un parlar reposat que incitava a les confidències. A més, no fallava mai a la missa de dotze, amb els dos fills ben mudats: el nen amb jerseiet i corbateta i la nena amb faldilletes prisades, rebequeta de perlé i tirabuixons. Només els faltava el pare al costat, però ja se sabia que en Serracanta no era home de misses i no se li tenia en compte. Aquella pinya de tres era la millor ambaixada de la constructora, amb representació a la vida de la parròquia, a la coral dels oficis solemnes, a les creuades del rosari, a les campanyes de beneficència, amb col·lectes, tómboles, dies de la Creu Roja i del Domund. En Rotger remarcava que ningú no gosaria criticar una dona amb tanta classe, dedicada a la criança dels fills i a la defensa del bon nom del marit. “La seva màquina de fer diners”, se’n fumien alguns, mentre que d’altres la planyien: “Llàstima de l’home tan esquerp que li ha tocat”. Però tot eren rumors que ni tan sols arribaven a les seves orelles. Ni a les dels fills.

Així havien aconseguit aparèixer com una família discreta, respectable, al marge de les calúmnies que poguessin escampar els envejosos.  Al cap i a la fi, el que comptava era que a principis del 1955 havien començat les obres del polígon de vivendes Fontelles, sense que els montcerdanencs haguessin tingut temps d’assimilar tantes hectàrees de terres regirades. Alguns sí que estaven satisfets pels calers que havien tret d’uns terrenys improductius, mentre que una minoria mantenia litigis per no ser forçats a vendre casa seva.

En aquest aspecte, sí que van transcendir les pressions d’en Joan Serracanta i els seus sicaris per convèncer els més repatanis. Deien que el més efectiu era la tremenda impassibilitat que gastava aquell home, quan en les seves visites de bona voluntat anunciava els mals que podien caure sobre qui no volgués vendre. Tal vegada la crònica de les coaccions i suborns sobre els resistents d’aquells camps i horts mereixeria un capítol a part de la història del barri, aquella que poc o molt ja tenim en marxa.

Mentre continuaven algunes pugnes, les excavadores anaven removent el paisatge i començava a enlairar-se el primer bloc insígnia.  Molt a prop, amb caràcter provisional, s’havien edificat dues plantes baixes, la primera per a l’administració i magatzems de la Constructora Serracanta, i a continuació, les oficines de PROVISU, amb les maquetes del pisos mostra.  El progrés estava en marxa.

CD-2

            Ara torno a escoltar la gravació i comprovo que comença amb una certa declaració d’intencions, com si finalment l’esperit d’ordre entrés en els seus propòsits.

–  M’ho he estat pensant i repensant, i crec que abans de posar-nos de ple a Peguera convé que parlem de Sant Corneli; al cap i a la fi allà on es van covar els orígens dels Canalda.

Continua dient que l’Aureli –li sortia més espontani dir-li pel nom que anomenar-lo pare- feia pocs dies que havia complert els vint-i-un anys quan va esclatar la revolta de Fígols. Es veu que anava tan sobrat d’energies que li vessaven per tots els racons del seu cos refet, amb uns aires de perdonavides que mai no va perdre del tot. Havia nascut a la colònia de Sant Corneli, fill i net de miners, quan el carbó ja s’havia convertit en el corn de l’abundància.

A casa seva depenien de la mina de Sant Romà, aquell forat prodigiós que quedava un parell de cantonades més avall del carrer de la Font. L’avi Ramon feia jornada completa sota terra i encara tenia temps per menar un dels horts que llogava l’empresa als treballadors. L’àvia Agustina despatxava a l’economat i la clientela la tenia per una meravella de dona. L’oncle Amadeu, el germà petit, des dels divuit anys també picava pedra a la mina, mentre que el gran, l’Aureli, des dels catorze anys estava contractat per Carbones de Berga, primer d’aprenent a la Brigada d’Obres, després de manobre i del que convingués entre les altures de Sant Corneli i la Consolació.

–  Mare meva, ja veuràs què en queda de tot allò, quan hi vagis! –exclama en Romà enmig d’aquell recompte familiar, com si sucumbís a un atac de nostàlgia.

Però si l’Aureli tenia el privilegi de treballar a l’aire lliure era perquè de petit havia patit un brot de poliomielitis que li havia deixat la cama esquerra tres centímetres més curta que la dreta. Era un defecte que el feia coixejar, sempre a discreció, tot mirant de treure’n més avantatges que inconvenients. D’entrada, l’havien descartat per incorporar-se a l’interior de la mina, i després li va servir per deslliurar-se del servei militar. No en tenia cap complex, prou que havia procurat entrenar el cos amb gimnàstica fins a guanyar aquella corpulència que tants li envejaven. No li costava gens de fer exhibicions de fortalesa, com ara els concursos de tallar troncs amb destral a l’estil basc, i a l’àvia li agradava recordar que els dies de festa prou que es vestia i es calçava bé per anar al ball, caminant dret com un fus, marcant pit, amb tota determinació i amb aquell posat de gallet tan popular entre els amics.

Eren uns altres temps i l’Aureli no s’havia mogut mai d’aquell entorn, tret de les escasses passejades per Berga i algun dia de baixar a Manresa, però presumia de no enyorar res que no tingués allà dalt. A més, aviat va fer pinya amb els companys cenetistes que solien concentrar-se al feu de Can Quer, i amb ells va viure l’eufòria de la República el 14 d’abril, malgrat que aviat en van tastar els desenganys, quan ningú feia prou cas de les reivindicacions obreres. Li encantava ressaltar que no havien estat nou mesos fàcils –sempre més en diria el part republicà-, ja que havien viscut una tardor calenta amb les vagues, fins que a l’hivern tot va cremar. Ell ho havia viscut en primera línia, ja que solia fer d’emissari de les reclamacions i de les protestes pels abusos de la patronal i sovint li tocava rebre les primeres galledes d’aigua freda.

L’avi Ramon era de signe més moderat i, a taula, es declarava massa gran per creure en revolucions. Ja feia prou d’assegurar el pa de la família i la feina per als fills, ja que tenia força mà esquerra i havia pogut col·locar el segon a la mina. Era ben vist pels amos i el seu bon crèdit havia fet que l’Aureli s’estalviés de pagar per tantes pardalades que se li atribuïen. Tot quedava en amonestacions a l’hora de sopar i, si el noi s’esverava massa, son pare el tallava de cop: “Va, ara no em vinguis amb els teus fogots mitiners”, li deia.

Aquell 18 de gener, quan va esclatar la revolta, els companys el van treure de casa de bon matí i no hi va posar els peus durant els cinc dies de la febre revolucionària. Tots estaven molt contents de ser els capdavanters més radicals de la comarca. Duien les lliçons ben apreses.

Sabien que no estaven sols en aquella aventura, però volien dur els assumptes a consciència, fidels als seus principis àcrates. Esperaven molt d’aquells emissaris que s’havien desplaçat Llobregat avall fins a Barcelona, els mateixos que van tornar amb la cua entre cames i amb l’exèrcit al darrere.

L’experiment va fracassar, però, al cap de tants anys i davant de qui el volia escoltar, l’Aureli el continuaria defensant com un model de bona organització i de respecte mutu. Si ho podia garantir, era perquè ell no s’havia mogut d’allà dalt, ocupat amb la intendència, distribuint els bons de l’economat, procurant fer justícia estricta amb tothom. A Sant Corneli n’hi havia de decidits a resistir, però va guanyar la majoria resignada. Parlava d’una claudicació vergonyosa, quan els més porucs van fugir com conills muntanya amunt.

L’experiència li havia calat fort. Poc temps després, quan van continuar les vagues republicanes a la conca del Llobregat, ell aprofitaria qualsevol míting per combatre el desànim i la confusió, tot recordant que eren els pitjors enemics de la moral revolucionària. Almenys ell sabia perquè s’havia arruïnat l’audàcia de Sant Corneli, quan van córrer veus que preveien un atemptat catastròfic per part de l’empresa i la gent va guillar esparverada, només amb mantes i sarrons. Feien córrer que la colònia sencera saltaria pels aires i que se’n culparia als revolucionaris. L’alarma es va generalitzar, però l’Aureli va ser dels que no va marxar. Va viure des de primera fila la crema del polvorí que guardava els cartutxos de dinamita utilitzats a les mines, mentre la resta de la colònia continuava intacta. Diu que el record d’aquells moments encara el feia plorar, però tanta càrrega li serviria per exhortar els nous vaguistes a no rendir-se.

–  Mira-te-les bé, en una de les fotos que t’he passat, surt l’Aureli a la corrua de presoners. És el de la boina negra i el mocador de quadres lligat al coll. Vint-i-un anys i mastegant la derrota. Amb tot, anys després encara es preocuparia de reunir totes les imatges que van sortir als diaris d’aquells dies, com si fossin el testimoni del seu heroisme. Aleshores jo no li feia gaire cas, però seria l’únic que després de la seva mort demostraria interès per la seva col·lecció de retalls de diari, i, com podràs veure, m’he encarregat de posar-la al dia, ara que torna la memòria històrica. Aquest és el material que t’he passat i espero que et serveixi d’alguna cosa.

Ho diu amb un cert orgull filial, satisfet, perquè quan va arribar al port de Barcelona, l’Aureli es va salvar de la deportació. Es veu que va tenir la sort de trobar padrins que avalessin una participació irrellevant i, després de consumir-se unes setmanes a la presó Model, va tornar a Sant Corneli.

És clar que una cosa era fer cap a casa, on mai no li faltaria el plat a taula, i una altra que fos readmès a Carbones de Berga. Els que havien fet encendre el polvorí declaraven que el noi gran del Canalda era dels que estava enmig del mullader i l’empresa, amb la dèria de restablir l’ordre, el va acomiadar. Si pels amos no existia, no trobaria ningú que li donés feina sense fer-se mal veure.

La sortida més discreta va ser enviar-lo a Balsareny, a dispesa a casa de la tia Gertrudis, una cosina de l’àvia Agustina. Allà només disposaria d’una habitació amb dret a cuina i s’hauria d’espavilar a buscar feina. Considera curiós que en aquell ambient tan conflictiu el vagin admetre aviat a l’explotació de les noves mines de potassa de Sallent.

–  Alguna gràcia devia tenir, dic jo. Mai no he dubtat de la seva traça per convèncer el pitjor enemic. Aleshores ell era un xicot jove, d’aspecte fort, que sabia fer de mecànic, d’electricista i de paleta. No creava mai dificultats que no volgués crear. Se’l tenia per alegre, disciplinat, gastava bones paraules amb els que manaven i els sabia raspallar, quan calia.

Sí que hi havia alguns companys cenetistes que li coneixien el rastre, però, pel seu propi interès, es devien guardar de fer-lo públic. I el cas és que, segons les fotos de la tardor del trenta-dos (que també guardo), l’Aureli anava en bicicleta a la mina de Sallent, fresc com un xaval de quinze anys, però amb un embalum que n’hi hauries fet quaranta. És la imatge riallera d’un paio simpàtic, popular, sempre amb un posat de bona fe; mentre no ensenyava les ungles.