El cicle literari d’“Els colors de l’aigua”
– Guió definitiu de l’exposició –
Plafó 1 – Què és Vinyes de Savall
Textos
Vinyes de Savall és l’espai literari creat per Isidre Grau a la novel·la Vent de memòria (1984) i que durant 22 anys ha continuat desenvolupant amb les cinc novel·les del cicle obert amb Els colors de l’aigua (1986).
Vol ser el paradigma de la població d’origen rural, propera a Barcelona, que durant el segle XX ha viscut l’ascens i la decadència de la industrialització, amb successives onades d’immigració, i el pas a zona de serveis. La seva gent esdevé un mirall de les diferents formes de viure l’evolució moderna i de la seva relació amb el món.
Com tot espai literari, aspira a la plena autonomia, però no és d’estranyar que el lector hi descobreixi moltes familiaritats amb qualsevol poble del Vallès i, en especial, amb Cerdanyola. Al cap i a la fi, és el context que l’ha inspirat.
Il·lustracions
Croquis de Vinyes de Savall (inclòs a la pàgina web)
Plànol de Cerdanyola el 1950.
Plànol molt sintètic del Vallès Occidental
Taula: Incloure dades de població comparatives de 1950 i 2000 de les diferents poblacions vallesanes.
Plafó 2 – Les novel·les de Vinyes de Savall
Un antecedent
Vent de memòria
Premi Ciutat de Palma 1983, publicada per Edicions de La Magrana (novembre 1984)
Descendents de Can Saura i dels seus antics masovers es retroben a principis dels vuitanta per aclarir els punts foscos de la societat feudal que va entrar en crisi amb la guerra civil.
Cicle Els colors de l’aigua
Els colors de l’aigua
Premi Sant Jordi 1985, publicada per Edicions Proa (febrer 1986)
L’evolució de Can Benavent durant més de 50 anys, a partir del matrimoni entre Pau Benavent i Lola Frías i el seus cinc fills: Maridol, Carolina, Berta, Marina i Àngel.
La nit vermella
Publicada per Edicions Proa (març 1989)
El món de la burgesia industrial, vist des de les intrigues amoroses i sentimentals de Carolina Benavent i el seu cercle d’amics que esclaten en una revetlla de Sant Joan.
El balancí negre
Premi Ciutat de Palma 2000, publicada per Edicions Proa (març 2001)
El món del teatre, vist des de la personalitat abrupta de Maridol Benavent i la seva relació amb un director de teatre que va morir amb una obra sense estrenar.
Groc d’Índia
Publicada per Edicions Proa (novembre 2004)
El món de les recerques espirituals alternatives, vist des de la peripècia vital de Marina Benavent i el company amb qui va compartir l’experiència cooperativa i un viatge a l’Índia
El punt blanc de l’horitzó
Publicada per Edicions Proa (octubre 2006)
El món de l’activisme sindical i polític, representat per Berta Benavent, i el dels reporters de guerres, per Àngel Benavent, amb motiu d’un viatge als Balcans arran d’un accident.
Il·lustracions
Reproducció de les diferents cobertes dels llibres.
Plafó 3 – La caracterització d’un espai
Vinyes de Savall ha estat un espai en contínua transformació al llarg del segle XX.
La nova configuració urbana, amb l’arribada del tren.
Text: “Vinyes era aleshores un poble jove que s’havia decidit per la modernitat amb l’arribada del tren. La gent dels masos escampats per boscos i vinyals havien trencat l’aïllament poruc de segles i s’havien redescobert tot edificant carrers a les vores del Savall.”
Il·lustracions: Imatges de ferrocarrils i del conreu de la vinya.
El poble d’estiueig
Text: “Els senyors eren uns personatges agraïts i amb força color. Se’ls veia passejar de bon matí, tots blanquets, amb capell de palla i cinta negra i bastó de canya. S’aventuraven pels camins aterrossats amb delicada torbació pel llustre de les sabates. Preguntaven als pagesos pel nom de cada cosa i tot ho trobaven bé.”
Il·lustracions: Imatges de torres modernistes i de la vida dels estiuejants (cotxes, casinos)
L’impacte de la guerra civil
Text: “Amb portes i porticons barrats, Vinyes de Savall era un poble rendit a la mort. L’única llum era la dels reflectors dels jeeps que feien escorcolls minuciosos. L’únic soroll era el de les petjades militars i el retruc dels picaportes. Això no obstant, ningú no va fer cas del personatge sinistre que deambulava pel mig de la Rambleta.”
Il·lustracions: Imatges de les col·lectivitzacions agràries i de l’arribada dels nacionals.
Les onades migratòries
Text: “Era temps de noves onades. I l’evidència d’un primer canvi va saltar a la vista d’en Pau de seguida que franquejà el reixat. Al pedrís de la masoveria, hi havia una noia morena que es desembullava els cabells amb una pinta. Graponant per terra, dos xicotets, arrodonits a força de jerseis, jugaven a bales i queixalaven llesques de pa amb vi i sucre.”
Il·lustracions: Imatges de l’arribada d’immigrants peninsulars i la construcció de blocs.
El desenvolupament industrial
Text: “No parlava. Deixava que l’altre fes inacabables descripcions de com muntaria la fàbrica. Que si farem una gran entrada prop del riu. Que si aprofitarem el baixant de la torrentera per fer una carretera ampla. Que si la casa us guanyarà el mil per cent. Que serà la fàbrica més gran del país i la gent ens beneirà tots plegats.”
Il·lustracions: Imatges de noves fàbriques.
Una població de serveis
Text: “Mentre no decidia tirar enrere, procurava esbargir els pensaments inútils buscant alguna gràcia, qui sap si una secreta harmonia, en la boirina que jugava sobre les ondulacions del Savall. Era una quimera difícil, perquè els blocs de pisos, les antenes i els polígons insinuaven el perfil d’un escenari grotesc.”
Il·lustracions: Alguna foto aèria del Parc Tecnològic? El perfil heterogeni de la població moderna.
Plafó 4 – Geografia imaginària, referents reals
Vinyes de Savall és un espai imaginari que s’inspira, de manera molt lliure, en indrets existents.
Can Benavent és la casa pairal dels Benavent, situada als afores de Vinyes de Savall, unida al poble per l’avinguda de les Acàcies i el camí de les Moreres. Des d’un lleuger promontori, domina les vistes a l’humil riu Savall i la clotada que a mitjan anys 50 la família va vendre per instal·lar-hi una fàbrica
Referent: Masia Cordelles (Cerdanyola del Vallès)
Text: “I perquè Can Benavent tenia un aire de misteri inofensiu – com el solen tenir els vestigis d’un temps extingit – no m’havia inquietat gaire fins que vaig saber que hi vivia gent de carn i ossos. L’amo era un modest advocat de poble que se les vantava de pintor, i la seva dona, una antiga minyona andalusa, s’hi havia casat per la via dels fets consumats.”
Croquis de Can Benavent (dos, inclosos en la pàgina web)
Fotografia de la Masia Cordelles (anys 50-70)
Ricart i Krauser és la fàbrica d’electrodomèstics que ha presidit bona part dels destins de la gent de Vinyes de Savall, amb les lluites obreres i amb les successives crisis que acabarien amb el seu tancament, després d’un incendi.
Referent: Fàbrica Aiscondel (Cerdanyola del Vallès)
Text: “Els nous vents també havien tocat la Ricart. S’acabava de consolidar la unió amb la Societat Krauser de Cincinnati i tot era previst per donar la benvinguda als nous accionistes en ocasió del tradicional dinar d’abans de Nadal. Alhora se celebraria l’ampliació de les naus productives amb les noves línies de frigorífics i de cuines de gas.”
Fotografia d’Aiscondel (anys 60-80)
La Llera és la casa senyorial d’estiueig que, enmig dels boscos de Vinyes de Savall, acull la revetlla de Sant Joan de “La nit vermella”, quan es produeix un intent d’assassinat.
Referent: Can Catà (Cerdanyola del Vallès)
Text: “Sota el sol d’una tarda massa calitjosa, La Llera se’ns va reaparèixer inalterable. No es podia negar l’Oriol a l’hora de restaurar-la. Els esgrafiats florals de la façana havien cobrat nova vida sobre un fons de groc vienès. Els forjats de balcons i finestres reblaven l’aire de mansió antiga. Els til·lers del pati, amb les avingudes enjardinades, els bancs i el petit llac al fons encomanaven la nostàlgia del temps encalmat.”
Fotografia de Can Catà (antiga o actual)
Can Saura és la casa pairal d’una de les famílies més influents de Vinyes de Savall, amb protagonisme central a “Vent de memòria”, i secundari a “Els colors de l’aigua” i a “El punt blanc de l’horitzó”.
Referent: Can Fatjó del Molí, actual seu del Parc Tecnològic del Vallès
Text: “El sol daurava les verdors de Can Saura Nou. El tapís de vinyes, des de la riera fins als pins, encerclava els teulats del mas. I entre els casals despuntaven els dos eucaliptus rogencs que don Alfons Saura havia plantat alhora que pujaven les parets.”
Fotografia de Can Fatjó del Molí (antiga i de l’actual Parc Tecnològic)
Plafó 5 – Una nissaga d’artistes
Els Benavent són sensibles a l’art en les seves diverses manifestacions.
Pau Benavent volia ser pintor però, després d’una escapada de joventut, segueix la carrera d’advocat. La pintura serà la seva passió de diletant, mentre contempla el pas del temps a través dels colors de l’aigua i manté converses imaginàries amb Dalí.
Textos: “Pau Benavent va caure del seu núvol de revolucions teòriques el dia que van mobilitzar la seva lleva. Aleshores va adonar-se que les declaracions dels surrealistes de París o els mítings dels esquerrans ianquis reclamant l’ajut a la causa republicana no l’eximien de prendre posició.”
“Quan va conèixer Christa Köhner, Pau Benavent havia canviat la fidelitat als pinzells pels passeigs calmosos a ciutat. Havia entrat en la seixantena amb la indecisió de qui vol passar balanç i encara es dedica a recollir penyores escampades.”
Il·lustració: Alguna fotografia de Salvador Dalí (els ous blancs)
Maridol Benavent, que de ben petita s’emmiralla amb Ava Gardner, sent la vocació del teatre, la practica de moltes maneres i acaba sent una actriu professional reconeguda, tot i que ara viu retirada dels escenaris.
Textos: “Maridol encara no havia sentit parlar de l’Olimp, però espiava els moviments d’Ava Gardner. Ella no havia corregut a tocar-la, com ho havien intentat les nenes bledes. Ella havia presenciat l’entrada des de la finestra del saló i en cap moment no se li hauria de demanar-li un autògraf.”
“Li agradava mirar sense ser mirada. Potser era la revenja de qui s’ha sentit massa anys espiada pel públic, i també, el plaer d’un ritual que li venia de més antic. Gairebé de sempre, o, si calia posar-li una època, des que havia après que cadascú fa més d’un paper a la vida, i ella s’embadalia amb la gent que no se sap observada.”
Il·lustració: Alguna fotografia d’Ava Gardner a Tossa (rodatge de “Pandora”)
Àngel Benavent, desconfiant de les paraules, es decanta per la imatge, esdevé fotògraf professional i reporter televisiu, especialista en el seguiment dels conflictes bèl·lics. Acaba de rebre un premi internacional pel seu reportatge sobre la deportació de Kosovo.
Textos: “L’Àngel Benavent sortí amb el color de la fusta d’olivera i amb l’enigma d’uns ulls verds com els mars massa serens. Quan la llevadora li va donar una patacada al culet va plorar tant que esgotà el plor. Certament, després de set dies i set nits de bramar amb desfici de desnonat va ser, definitivament, un nen pacífic.”
“Feien córrer moltes llegendes sobre Àngel Benavent l’Impassible, unes invencions que irritaven l’Ignacio, potser perquè per a ell no era un col·lega més de la tropa que circula hotels i nius de premsa. Entre ells dos hi havia una amistat de catorze anys i molta complicitat de la bona, quan saps que l’altre no malbaratarà la confiança que li demostres.”
Il·lustració: Alguna fotografia de Kosovo o que simbolitzi els periodistes de guerra.
Plafó 6 – Un mirall de la història col·lectiva
Vinyes de Savall ha participat de la història col·lectiva del segle XX i els Benavent han tingut les seves maneres de viure-la.
La guerra civil
Text: “Els tancs dormien a banda i banda del Passeig de l’Estació. Sobre el pont del tren, els de la columna navarresa muntaven guàrdia i les seves metralletes brillaven com amenaces fàl·liques. A baix, a la fonda, hi havia un escamot de moros torrats pel xarel·lo del poble que feien punteria sobre un rètol que indicava Cafè de la Revolució.”
Il·lustracions: Imatges generals de la guerra civil.
L’exili
Text: “Mesos després, a can Benavent, es va rebre un sobre a nom de Rosalia Cortès, vídua de Benavent. A dins, només hi havia un full amb quatre paraules comptades: “Estic bé. No patiu.” No hi havia remitent. Només pel mata-segells van saber que venia de Cartagena d’Índies, a Colòmbia.”
Il·lustracions: Imatges de vaixells de refugiats polítics cap a Amèrica.
La repressió de la dictadura
Text: “L’Agustí Ricart prenia ràpidament la paraula per narrar les heroïcitats del seu fill Santi al costat de la llei i la bona hora d’Espanya, que els del govern l’havien retingut a Madrid perquè comptaven amb ell, i l’Andreu Saura el felicità perquè exemples com el d’en Santi demostrarien al món que Espanya no es nodria de demagògia ni falses llibertats, i aprofità per encoratjar-lo a ser més que un estiuejant de Vinyes, que al poble convenia gent d’empenta per engegar negocis, per arrencar vida de les cendres roges.”
Il·lustracions: Imatges de la duresa dels anys 40 (el racionament, la vaga de tramvies…)
El nou desenvolupament econòmic
Textos: “La jornada s’encetà amb la presència de Mr. Russell, el delegat a Espanya dels accionistes americans que, juntament amb don Santiago, presidí la col·locació dels nous rètols que batejaven l’empresa amb el nom de Ricart i Krauser, de la mateixa manera que tots els productes fabricats passarien a denominar-se amb la marca genèrica Rickraus, tot i que va costar molt arribar a un acord sobre aquesta matèria, atès que en un primer cop d’ull semblava que la part americana participava amb més lletres.”
.
Il·lustracions: Imatges del Pla Marshall i les relacions amb els americans.
Els moviments obrers
Text: “Potser la cosa no hauria passat d’aquí, però les negociacions del comitè amb l’empresa estaven en un punt que servia per frenar certes reivindicacions, com ara el plus de toxicitat a la secció de pintura, el punt més negre de tots els pendents. La negativa de gerència va tenir efectes automàtics: l’aturada de les màquines i la més absoluta immobilitat de tot el personal, cadascú al seu lloc de treball, com estàtues decoratives.”
Il·lustracions: Imatges de manifestos, vagues i tancades obreres.
El final del franquisme
Text: “L’Àngel només havia cremat el cotxe, no la cabana. A la caseta de fusta, hi guardava les col·leccions més valuoses i els retalls de diari de l’actualitat. Sense l’ombra constant del nebot, sense les provocacions del Bernabé, s’havia dedicat a la feina d’anar seguint la crònica d’aquells anys a través dels grans titulars. La caiguda d’Allende a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, la guerra del Sàhara, la voladura de l’almirall Carrero Blanco, l’escalada d’atemptats terroristes…”
Il·lustracions: Imatges de Marxa Verda del Sàhara o dels afusellaments de setembre 1975.
La transició democràtica
Text: “Li pesava el temps de no existir per al món. Primer, set anys de clandestinitat, anant d’una banda a l’altra. Després, els anys durs de resoldre’s una nova vida a Madrid, enmig d’un canvi polític que va madurant amb entrebancs i retallades. I en el fons, l’orgull de no voler tornar a Vinyes sense ser ningú.”
Il·lustracions: Imatges de l’eufòria als carrers, grans mítings o Jornades de la Dona.
La reconversió industrial
Text: “L’antic espai, ara saturat de fàbriques i d’urbanitzacions, ja no tenia res d’idíl·lic. Hem acabat vivint en un poble que ha canviat les menuderies per la vida a l’engròs, li recordava la Lola en la confessió gravada, tanmateix sense ni un bri de nostàlgia. I la Marina no podia sinó donar-li la raó, ella creia que els pobles i les ciutats han de ser espais elàstics, oberts al canvi, i ella mateixa procurava beneficiar-se de l’anonimat, abans impossible.”
Il·lustracions: Imatges d’autopistes i grans centres comercials.
Plafó 7 – De Vinyes de Savall a Catalunya
Els Benavent, com tanta gent de Vinyes de Savall, han sortit dels seus orígens per continuar vivint les seves històries en altres llocs del país.
Barcelona és la ciutat sempre present, com a teló de fons. Pau Benavent s’hi passeja sovint i s’hi reenamora. Carolina hi va a viure. Maridol hi fa carrera teatral. Marina hi viu en un pis comunitari. Àngel hi estudia fotografia.
Textos: “Continuava l’obstinada recerca pels carrers de Barcelona, més virolats i esqueixats per simfonies brusques, que mai no havia acabat de fer-se seves. El renou de la gent, l’aire pol·lut i tot el feixuc codi de coexistència urbana no eren sinó una única cortina de fum a través de la qual esperava descobrir un esquinçall d’insospitada claror, un petit alè màgic capaç de donar un altre sentit a un panorama interior massa devastat, massa perplex.”
“Durant deu anys el pis de la plaça Sant Just es va convertir en el seu univers privat. Era la primera vegada a la vida que disposava d’una casa per a ella sola, sense comparació amb les habitacions i els apartaments de pas que havia utilitzat per Europa, quan renegava de les llars.”
Il·lustració: Fotografies concretes (Rambla, carrer Sepúlveda, plaça Sant Just i Pastor…)
Guilleries – Collsacabra és el paisatge que inspira el Balcó Roig, la casa des d’on el narrador escriu la història de Carolina Benavent a “La nit vermella”
Text: “El matí que arribàrem a l’altiplà, el cingle estava banyat per la boira. A les estribacions superiors de la serra, però, la naturalesa s’oferia amb la verdor brillant de després de la pluja. El sol perfilava la carena amb intensitat i permetia somiar que, al capdavall de totes les contradiccions, el món és harmoniós.”
Il·lustració: Fotografia dels cingles damunt del pantà de Sau.
L’Empordà és la localització de La Torrella, la masia que Maridol Benavent ha escollit per viure després de retirar-se del teatre. És als afores de Vilordís, un altre espai imaginari, inspirat en els voltants de Navata, on se situa l’acció d’“El balancí negre”.
Textos: “Eren les quatre de la matinada a la Torrella, el vell far de l’Empordà, en una fosca nit d’abril, amb la tramuntana que castiga les velles parets del mas. El llum del portal que balandreja i dibuixa ombres sobre la cortina de ganxet de la finestra.”
“Cap núvol trencava la silueta allargassada del Pirineu; des del Cap de Creus fins a la Mare de Déu del Mont, la serralada s’anava convertint en un retallable negre, tènuement il·luminat pel darrere, amb el blau magenta que virava a morat, a violeta, a un gris que aviat seria ben negre, mentre que a ponent encara refulgien unes darreres pinzellades de taronja.”
Il·lustració: Fotografia del perfil del Pirineu des de l’oest de Figueres.
El Solsonès és la comarca on transcorre bona part de “Groc d’India”. El company de Marina Benavent era de Can Lloberes, al terme imaginari de Vilardida, que té molts paral·lelismes amb Ardèvol. Ella hi ha viscut abans i ara hi ha d’anar per un enterrament.
Textos: “La primera vegada que la Marina va descobrir la fortalesa enlairada de Can Lloberes, i cada cop que hi tornaria, li havia semblat més un panteó funerari que un lloc per viure-hi. Res en comú amb Can Benavent, sempre immers en el bullici d’una vida massa inquieta.”
“Més ensota del pendís, hi havia una gran llenca d’arbres salvats del foc, i al centre, un nucli de cases, una llarga fila de teulades que formaven una creu de tres o quatre braços amb les cases que vessaven per les vores. Era Vilardida.”
Il·lustració: Fotografia de Can Tristany o dels voltants d’Ardèvol.
Plafó 8 – De Vinyes de Savall al món
Els Benavent també han travessat fronteres i han viscut les seves peripècies en altres països.
París és la ciutat que uneix els destins dels Benavent. Pau s’hi volia fer pintor als 20 anys; Maridol hi va viure el maig del 68; Berta s’hi va exiliar, i Àngel hi rep el premi que el consagra professionalment.
Textos: “Pau, però, oscil·lava entre l’esperit arrossegador de la Piaf i l’anècdota del borratxo. Efectivament, el París que acabava de retrobar no tenia l’alegria d’abans de la guerra i l’espai abonat a les follies de tota mena estava ocupat pels dubtes grisos de l’existència.”
“Maridol s’havia sorprès de sentir-se dir, a París, vull anar a París, sense saber de quin racó de l’anima havia tret l’acudit, aquella nova argúcia per concedir-se una treva o fugir definitivament. Tan sols molts anys després, amb les darreres confessions de la seva mare, va sentir com l’excés de claror li feia mal, mentre la veu emocionada del pare li repetia: a mi em van fer fora de París, tu te’n sortiràs.”
“Quan havia arribat a París, procedent de Frankfurt, ja des de l’aire havia sabut que no trobaria la ciutat de sempre. L’havia matat a força de ser descregut. I aquell mateix vespre, a l’Auditori, la bilis li havia escurat els darrers bocins de París. París, la nit, la boira que regalima, els llums que s’acosten i s’allunyen. L’escenari nostàlgic, el millor lloc per curar-se de la depressió del triomf i marxar. París, t’he estimat, però ja sé que t’avergonyeixes de mi, perdona’m, adéu.”
Il·lustracions: Fotografies dels ponts del Sena o del restaurant La Coupole.
Itàlia és la primera porta de sortida a l’estranger de Maridol, que viurà un any a Roma amb el seu amic Enric Ambròs i farà una decisiva estada a Florència.
Textos: “Itàlia va ser una injecció de vida sense rebaixes. Roma els va rebre com si en fossin fills immemorials, potser perquè en Carles ja se n’havia fet adoptar set anys enrere, quan hi havia passat un curs per estudiar història de l’art i havia acabat fent cinema, teatre i moltes relacions mundanes.”
“L’escenari s’assemblava molt al paradís de les vil·les toscanes que Maridol duia pintat a la imaginació. Pau, bellesa, llibertat, rellotges parats: un oasi amb aromes de Renaixement. Allà començava a ser possible un altre concepte de civilització, just el que reclamaven, sense gaire coherència, els amics de la Roma més mundana.”
Il·lustracions: Fotografies de Roma i Florència..
Nuremberg és la ciutat originària de la família Krauser, accionistes de la fàbrica de Vinyes de Savall, i jugarà un paper important a “La nit vermella”, amb els viatges que hi fan Carolina i els seus amics.
Text: “El viatge a Nuremberg li confirmaria el canvi. Les hores de passeig en solitari li van fer l’efecte d’un despertar massa brusc. Cada edifici, cada racó del paisatge urbà ressorgit de les runes, la incitava a reaccionar… En aquelles imatges, hi havia el testimoni de com havia quedat la ciutat després dels bombardeigs de la guerra i de com, de mica en mica, cada indret havia ressuscitat com una obstinada rèplica del passat.”
Il·lustracions: Fotografies de la ciutat de Nuremberg o de l’estadi Zeppelin.
Cincinnati és la ciutat americana vinculada a la família Krauser i també hi viatjaran els protagonistes de “La nit vermella”, amb noves complicacions amoroses per a Carolina.
Text: “Encara sota l’impacte de Nova York, la ciutat d’Ohio se’ns aparegué amable i domèstica. La convenció tenia lloc a l’Omni Netherland Plaza Hotel, a l’àrea urbana més cèntrica. El luxe dels salons s’adeia amb el to que els Krauser pretenien donar al simposi. El record d’Europa es feia present amb una fastuositat a cavall de la cort de Lluís XV i l’Art Déco francès.”
Il·lustracions: Fotografies de Cincinnati.
Índia és el país mitificat per Marina i el seu company Guillem. De Bombai a Pondicherry, hi viuran uns mesos decisius per al seu futur, que són la base argumental de “Groc d’Índia”.
Textos: “En Guillem havia començat les notes el mateix dos de gener, quan acabaven d’arribar a Bombai i no es creien que fossin ells dos els que trepitjaven els carrers més miserables i fabulosos que mai no havien vist. Un trànsit infernal, de cossos, de tricicles, de bèsties. Gent que ven de tot, gent que es desespera per uns dinars. Fang, merda i simfonies de colors. I ell que s’ho vol empassar tot amb els ulls per les ganes de retenir-ho al paper.”
“Era cert, Auroville li semblava una entelèquia; a tot estirar, un experiment curiós. Res comparable amb l’espai de claror que se li obria quan pensava en Damarpur, en la possibilitat de col·laborar amb un equip jove, gent de la terra, amb capacitat de dipositar il·lusió i noves idees en el país d’origen.”
Il·lustracions: Fotografies de l’Índia o d’algun gurú.
Kosovo és el país on Àngel viu la seva darrera història d’amor i on té el fatídic accident, que posa en marxa el viatge de Berta i el seu fill Daniel a “El punt blanc de l’horitzó”.
Textos: “L’aglomeració de Pristina va aparèixer de cop, al fons d’una gran clotada. De primer, els barris més humils, amb l’amuntegament de pisos de formigó prefabricat i els carrers plens de deixalles. Després, l’anarquia del centre, amb els gratacels convivint amb les barraques. I un trànsit enrevessat, amb contínues passades de vehicles de l’exèrcit alliberador. Pristina, ciutat protegida del mal per la gràcia dels ianquis, va murmurar la Berta, sense que ningú li entengués les paraules.”
“Era la primera vegada que contemplaven el paisatge amb un relleu net i el cercle llunyà de les muntanyes semblava gairebé a l’abast… Era una visió entre bucòlica i aspra, que la silueta d’una central tèrmica acabava d’espatllar, amb les enormes xemeneies fumejant i el niu de torres elèctriques plantades als camps; un bosc de ferro i ciment que feria de mort el que abans havia estat una esplanada fèrtil.”
Il·lustracions: Fotografies de Kosovo (Pristina, Obiliq…)