L’Independent de Gràcia. Mercè Bagaria. 18 de juliol de 2025
Què ens queda dels nostres és la dinovena novel·la d’Isidre Grau, amb la memòria com a component principal. L’autor s’hi refereix com a balanç de la vida viscuda, i ens especifica que podem incloure en “els nostres a tots aquells que han deixat una marca indeleble en la memòria”. Els avantpassats que l’inspiren són els pares, l’àvia paterna i la tieta, la petja dels quals continua viva. Els avantpassats de Grau, com ell mateix, estan lligats a un paisatge que té un gran protagonisme a la primera part de la novel·la: la ciutat de Cerdanyola del Vallès.
Permeteu-me aquest incís: enguany Cerdanyola del Vallès ret homenatge a la llarga i nodrida trajectòria d’Isidre Grau. L’homenatge es va iniciar per Sant Jordi, a la Marató de Lectura on es van llegir diversos fragments de la seva obra. La biblioteca cerdanyolenca prepara una àmplia exposició de l’obra de Grau i un acte que tindrà lloc el 24 d’octubre amb ponències de Maria Barbal i Vicenç Villatoro.
La segona part de Què ens queda dels nostres ens trasllada a la Guerra Civil. Gràcies a les correspondències que el pare de Grau va tenir cura de guardar; l’autor comparteix amb el lector el naixement d’un sentiment amorós entre els seus pares. A això hi trobem afegit el capítol dedicat a cadascun dels seus familiars més importants. El primer és dedicat a la memòria del pare, amb qui reconeix haver tingut profundes diferències. Ens parla després de l’àvia, d’una malaltia al coratge i fa llum interior amb les últimes vuit o nou darrers instants molt intensos que toquen tendres records. De tieta recorda l’obstinació per mantenir endreçada casa familiar. La memòria sembla que sigui només de l’autor, però ben aviat ens adonem que podria ser la nostra, de memòria, perquè Grau sap convertir els personatges familiars en universals.
