Isidre Grau, maig 2026
Aquesta història comença a créixer després d’un any de dol sense escriure res, perquè sovint convé una parada per saber que podem viure sense inventar altres vides. Tanmateix, les idees van acudint al pensament, fins que necessiten ser teixides amb paraules. Una setmana a Formentera va ser decisiva per tornar al combat.
La novel·la de seguida va tenir títol. La volia centrar en els fets d’un estiu, però amb la consciència que sempre hi ha un abans i un després de tot el que fem. Les nostres lluites són importants quan les vivim, però acaben sent molt relatives quan el temps les engrandeix o les minimitza.
Per damunt de tot, aquí hi ha una apologia de la vitalitat que ens fa assumir els reptes malgrat les dificultats. És aquesta força que ens governa fins al darrer instant, però que és especialment necessària per a un noi de 13 anys que encara s’ha de guanyar la maduresa i l’autonomia.
Podem dir que en “Aquell estiu…” s’hi entrecreuen uns quants destins individuals i familiars, amb algunes variacions de model. Al cap i a la fi, és la crònica d’una època de canvis que determinaran nous rumbs, perquè després la vida s’orientarà segons les decisions preses.
Els espais són determinants, però en aquesta història s’ha procurat que no pesin les grans ubicacions (les ciutats, els pobles…) -innominades- per concentrar la mirada en un microcosmos, com és la finca de La Gironda, on s’acumulen dos segles de relleus generacionals. Des d’allà, gira tot un petit univers.
El temps és el gran condicionant de qualsevol història, encara que aquí es desdibuixen les dates concretes, perquè tot podria passar igual uns anys abans o després. Els personatges viuen situacions de trànsit i poc importa el calendari. Tanmateix, la trama és coherent amb l’estiu del 72, quan una colla d’amics busca noves formes de vida a Formentera i la idealitzen, i amb l’estiu del 2019, quan es couen tantes transicions.
Que sigui la primavera del 2039, quan l’arquitecte Àlex Umbert, als seus 33 anys, recordi aquell remot estiu de l’adolescència, és una llicència futurista que no vol anar en contra del realisme dominant. És una forma personal de creure que, malgrat els atzars de la Història en majúscula, hi ha uns mecanismes humans que perviuen.
– La Gironda és un nucli on tothom ha après a conviure amb una certa harmonia, llimant les tensions, sense estalviar-se la contraposició de caràcters, com els d’en Julià Marès i en Roc Cabanes -uns cosins hereus d’hostilitats familiars- o els d’Aina Marès i Ricard Umbert -una parella en crisi que busca segones oportunitats.
– El conductor del relat és aquest Àlex Umbert que, vint anys després d’aquell estiu, torna a la casa que ha heretat, disposat a engegar-hi un altre projecte de vida. Mentre fa memòria, no pot oblidar que va ser una criatura diagnosticada amb altes capacitats i ha de continuar capejant amb algunes noses.
– Els mecanismes de les relacions humanes poden ser invariables, però els espais muten i el temps imposa noves tendències. Al voltant d’una finca que ha resistit totes les amenaces especuladores, hi ha un poble que no ha parat de créixer, amb indústries, autopistes, noves urbanitzacions… És la lluita renovada entre l’evolució i la preservació del territori.
– Mentre la gent corrent defensa la seva parcel·la de benestar, a l’entorn no cessen d’esclatar conflictes propis de la violència estructural que domina la societat, com les corrupcions al si de les empreses o les agressions masclistes. Tot acaba formant part de l’aprenentatge de viure.
– En el fons, la novel·la va resseguint la memòria i el pensament de qui ha aconseguit gestionar el seu present, coneixent el seu passat i comptant amb les incerteses del futur. El temps acabarà decidint com es resolen tants afanys.