Aquell estiu enmig del temps.

1

            Em costa de reconeixe’m aquí, en un lloc tan trepitjat, però fins ara a mans dels que ja no hi són. M’hi sento tan estrany que m’he de repetir que soc l’Àlex Umbert Marès, tinc trenta-tres anys, ignoro si estic a la meitat o a un terç d’existir o a una cantonada del final. Només sé que avui torno a La Gironda, la casa bicentenària que ha passat per unes quantes vides i ara tot just vaig a engegar-ne una altra. Sí, m’ha correspost per herència, però no estaré sol en aquesta nova aventura. Som tres especialistes en restauracions de patrimoni i no tan sols instal·larem aquí el nostre estudi d’arquitectura, sinó que hi conviurem dues famílies. El projecte està fet i l’obra contractada, així és que m’esperen uns llargs mesos d’anades i vingudes per tutelar les reformes. Tu ets el més indicat, opinen els dos socis, i jo no hi tinc res a dir, perquè conec l’espai i els usos que se li han donat fins ara.  No hi hauria d’haver cap problema, si no fos que, només de posar els peus a dins, m’oloro que res no em serà tan fàcil com sobre el paper. És aquesta sensació de terratrèmol sord.

            No m’hauria d’afectar, al cap i a la fi tots formem part d’un cicle que ja és etern. Però noto que no m’estalviaré les mateixes incerteses que si l’estigués inventant. Ara mateix, en tinc prou de sentir-me entre parets fosques, mudes, amb olor d’humitat -massa setmanes sense acostar-m’hi per orejar-les-, perquè se m’esquerdi l’entusiasme que duia a la carretera. És la primera vegada que no hi vinc de convidat, ni de vacances, sinó per plantar-hi arrels, unes altres. No m’hauria de fer res, ni pessigolles, però ja se’m dispara el maleït tic a la parpella esquerra i aquell formigueig als pensaments de quan m’acosto a un moment crític. Potser hauria d’alegrar-me’n, és aquest punt de fragilitat que m’humanitza, segons que se’n burla la Marilena, tot i que ara ella mateixa em repetiria, va, valent, tira endavant, no t’arronsis, que aquesta vegada no estàs sol.

            És aquesta buidor -com ressonen les petjades!-, la poca llum que es filtra per les persianes mal tancades i aquest sentiment de profanació que fa setmanes que em ronda. Tot és tan diferent dels centenars de vegades que hi havia vingut quan a dins m’hi esperava la gent, el motor de tanta vida. Endavant, home, em repeteix la Marilena, I tiro endavant, passo del menjador i m’acosto a l’escala, mentre em recordo que ja no soc el que era de petit, un bitxo saberut, impulsiu, dictador -incomprès, és clar-, malgrat que encara em queda aquella ànsia -cada cop més ofegada- de voler-ho entendre tot, de tenir totes les cartes a la vista. És quan em dic que no, que no cauré en la temptació de reconstruir els dos-cents anys de la casa, ni tan sols la història sencera dels que he conegut. Això no, m’ho prohibeixo, però hi ha aquest feix de llum que baixa per l’ull de l’escala i em xucla com un imant. La claror que em torna, inevitablement, a aquell estiu dels meus tretze anys, quan a tots se’ns va girar la vida. O almenys a mi. Sento que allà hi és tot. La meva bola de vidre.

            Avui no tinc gaires hores fins que a la tarda vingui el tècnic de l’obra i ens posem d’acord per l’arrancada, però aquest matí és meu, íntimament meu, com la primavera que avui comença amb bons auguris. He d’aprofitar la calma per tornar a aquell vint-i-dos de juny, quan vaig fer una entrada de cavall tan èpica -amb tanta fúria que duia a l’estómac- que va marcar un abans i un després. I segur que tot es va desencadenar per la claror que venia de l’escala, com la d’avui, multiplicada per l’estiu.  Sempre han dit que m’hi vaig enfilar com un coet. Ara no em cal córrer, perquè no em perdré res que no dugui molt endins. Amb una mica de sort, potser encara recuperaré un tros de l’ànima de la criatura que era llavors.

Recordo que aquell estiu va néixer esguerrat, des del primer dia, encara que tothom em volgués fer creure que no passava res d’extraordinari, que tantes complicacions només eren cosa dels grans, una gent massa enrevessada, mentre jo podia continuar refugiat dins la meva bombolla de fill de papà. Com si res. I era que no, que no m’ho acabava d’empassar. Duia les antenes en alerta màxima, sense tenir ni idea de tot el que hauria d’aprendre fins que la bombolla em petés al nas.

Llavors l’Aina, la meva mare -millor digue’m pel nom, em solia demanar ella-, era qui marcava què has de fer i què no has de fer, nen, i jo ja m’havia acostumat a esquivar els problemes (això quan no els podia resoldre amb els meus rampells de mal geni). Prou que els n’havia creat, a tots dos, pare i mare; millor no insistir. El dia abans ella m’havia dictat les últimes instruccions: l’endemà tots dos hauríem d’anar amb urgència a La Gironda, perquè l’avi Julià havia caigut escales avall i necessitava ajuda. Pobre, tan sol com està, m’havia dit ella amb la veu trista, un punt afectada (i no dic pas que fes comèdia, llavors era un dels seus tons habituals). I poca cosa més de viva veu, mentre els interrogants em creixien alimentats pel silenci. Ara estic segur que va ser el malestar acumulat el que aquell matí em va fer córrer aquestes escales amunt. Sí, com un coet, va repetir ella després a tothom que l’escoltava. Ara ja no em cal córrer, m’insisteixo. Tens temps, Àlex.

En arribar a la casa, l’Aina, amb una energia tan rabiosa que em sorprenia, per tot hola s’havia dedicat a esbroncar el seu pare, tractant-lo d’inconscient, temerari, irresponsable i altres mocs. Potser et penses que tens vint anys i pots baixar les escales del taller com si res, i al damunt amb les mans carregades. La filla l’havia escomès tan fort, que jo, el net, no havia tingut ni ocasió de dir-li ei soc aquí, avi. Només l’havia observat de resquitllada, fet un nyap damunt el balancí, queixant-se amb ulls de gos apallissat i una veueta que no era la seva; la de l’avi enèrgic, elàstic i simpàtic que em tenia guanyat, encara que fos de secundari. Allò feia olor d’abisme i era millor fugir-ne. Això, fugir, fugir, escapar-me de l’enganxada entre pare i filla. Quina vergonya. I no tenia millor camí que tirar amunt, de dret a les golfes, el santuari de l’àvia Anna. Llàstima que ella ja no hi era i prou que jo ho sabia, de la manera que t’ho deixen saber els grans, és clar. Perquè aquella àvia lluminosa s’havia esfumat del món feia mig any, just el darrer Nadal, i jo, el seu net preferit -de fet, l’únic- massa que l’havia trobat a faltar, encara que ningú no m’ho preguntava. Tant com la continuo enyorant vint anys després, cada cop que em tornen les seves rialles alades.

Aquell matí m’importava ben poc que la columna vertebral de la família s’hagués mort. Tot i els meus dispersos tretze anys, havia sabut mantenir-la viva als pensaments i perseguir el seu rastre a les golfes era la forma més ràpida de recuperar-la. Segur que me la continuava imaginant enfeinada amb els seus muntatges per als alumnes de plàstica. Ella no hi era, és clar, però sí que hi havia una llum com la d’avui, l’immaculat ordre a les prestatgeries i un desordre a les taules que no eren gaire diferents de quan em feia de mestra particular. Un decorat no gaire distint al d’avui, com si en tants anys ningú no s’hagi atrevit a vulnerar el seu espai, ni per bé ni per mal.

Tan sols que avui m’ho prenc amb calma, moviments lents. Mentre que aquell matí hi havia pujat de pressa, amb les mans a les orelles, fent de taps, perquè em feria l’esbroncada de baix. L’Aina cada cop s’envalentia més, alliçonant son pare, sense ni cedir-li el dret de rèplica. No la volia sentir, em deia que no i que no. Cada paraula era una pessigada al cervell. Un exèrcit de formigues. Silenci, sisplau.

Amb tanta immobilitat, aquestes golfes eren com un escenari abandonat a mitja representació. Els patrons de paper penjats dels ganxos, els motlles, els pots de pintura, els pinzells, els cabdells de fils i cordills, els retoladors, els llapis de carbó… I a sota del taulell gran, el bagul amb les tanques de metall rovellat; el bagul que encara no s’ha mogut de lloc, amb els dos panys que no tanquen i el llistó de la tapa esquerdat, enfosquit, que deien que havia tornat així d’un viatge, tot abonyegat i amb el reforç de fusta partit; tot procedent d’alguna època remota, quan la gent encara viatjava amb baguls i la criatura que era jo s’imaginava aquest donant cops a tort i a dret a la bodega d’un vaixell que ve de les Filipines. Ara me’l miro amb respecte, però no em sé estar de tornar-lo a obrir (l’estic profanant?), i ho trobo tot més o menys idèntic a com després ho vaig deixar aquell dia, com si ningú no n’hagués fet ni cas durant tot aquest temps.

El bagul. El bagul de les disfresses, les que solia dissenyar la professora Anna Rafart per a les classes de plàstica, les de l’escola Guinarda i les dels grups particulars que rebia aquí dalt. Les disfresses que s’empescava per al net cada any per Carnaval. Ja l’esperàvem tots, amb aquella complicitat teixida any rere any. Prohibit xerrar a ningú de què anirà el príncep aquesta vegada. Seria la disfressa d’un dia, que després quedaria apilada sobre les anteriors. No importa. Moltes disfresses, però per damunt de tot em delia per la que vaig trobar aquell matí, la mateixa que avui, intacta: el vestit d’angelet. 

Devia ser la segona o la tercera vegada que jo tornava a La Gironda després de la mort de l’àvia, només de pas, sense quedar-m’hi a dormir (l’Aina preferia venir-hi sola entre setmana, deia que amb menys presses), i si llavors se m’havia endut era per l’accident de l’avi a les escales del taller. Un glop de tristesa m’ennuegava, una nosa que no hi havia manera de tirar avall. Tenia motius per començar-me a desenganyar de l’estiu trepidant, ple d’aventures marítimes, que m’havia promès en Ricard, el meu pare -també partidari que el cridés pel nom-, tan orgullós del seu iot, nou de trinca. Però des d’aquí el mar m’anava quedant lluny, aviat l’hauria de canviar per altres fantasies, m’ho temia. Per exemple, les que pogués treure d’unes golfes atapeïdes.

Obre’m, obre’m!, em cridava el bagul, sabent que trobaria el pirata, el mariner, el fantasma, el vampir, el pastor i tants altres papers que havia interpretat anys enrere. Sé que el vaig obrir amb la febre als ulls i les mans que em tremolaven. Vaig palpar la disfressa d’àngel, amb la túnica blau cel, les ales blanques i la perruca de blens rossos, aprofitada de quan havia fet de pastoret innocent. Estava ben sol davant del tresor, mentre la veu estrident de l’Aina, a baix, cada cop s’exaltava més. Només de tant en tant, unes sordes protestes de l’home bastonejat de cos i ànima. Una música perversa, irritant, que m’encenia. No podia captar tota la lletra, però la sola cantarella ja m’asfixiava.

La vestimenta d’àngel era de l’altre febrer i encara em queia bé. Me la vaig emprovar de seguida, amb un neguit sord a la sang. No sabia el que feia, era preferible funcionar com un autòmat i, el més important, tornar-me a sentir orgullós de la disfressa; sentir que l’àvia Anna em contemplava, la mar de satisfeta: T’està molt bé, rei meu, i tant que encara la pots dur!

Així, amb tota la cerimònia pròpia d´un personatge celestial, vaig baixar les escales de les golfes i les que duien al menjador. A poc a poc, imbuït d’una aura divina, amb ganes de tapar la boca als que no paraven de discutir. Pas a pas, amb les mans plegades damunt el pit, mare i avi em van descobrir just a la porta. Que l’aparició els fes emmudir, va ser un primer triomf. Les cares atònites per uns segons; l’Aina esverada, en Julià meravellat. 

Va ser cosa d’un instant, fins que ella es va aixecar com si la disparés una molla, rígida, amb els ulls que li espurnejaven:

  • Àlex! Què fas? Treu-te això, ni ho toquis! Com t’atreveixes!

El noi de tretze anys, gelat, petrificat.

I de sobte, la veuarra d’aquellhome que fins llavors no gosava piular:

  • Prou! Deixa’l estar!!!

L’Aina que se’l mira, esglaiada:

  • Però!?

L’avi, amb els ulls fora d’òrbita, com si se li esgotés la corda:

  • Prou, prou, prou…!

Mai no he oblidat aquells ulls vibrants i la fermesa de la veu. Em deia moltes coses que encara no sabia desxifrar, però que m’estaven fent forat molt endins. Trigaria temps a desxifrar-les. Mentrestant, amb l’esglai al cor, aprenia a tancar-me i vaig recular cap a les golfes, obedient com un xai. Em vaig treure la disfressa d’àngel, les ales, els rínxols, tot ben plegat dins el bagul. Tal com ara ho he trobat, vint anys després.

Segur que aquell va ser el cop de gràcia, el primer pas. Fins llavors jo solia discutir-ho tot, protestant, exigint explicacions. Sí, fent de dèspota. Ara em torna aquell dia com si de sobte hagués perdut la veu, a canvi d’obrir més les orelles.