No és tan sols el títol d’un llibre, sinó també la pregunta que el lector estarà convidat a fer-se. Però, qui són els nostres? Aquesta és la primera qüestió que haurà de respondre’s cadascú, ja que en aquest plural s’hi poden aplegar tots aquells que, a parer íntim, hagin tingut un paper decisiu en la formació personal. Parents, professors, veïns…? Només un vincle en comú: en guardem un record intens, inesborrable.
Probablement, ja ens queden molt lluny, a causa de mort o d’altres formes d’absència, però les seves petjades continuen actives, per bé o per mal. Sens dubte, calibrar l’abast de la seva influència és una forma d’autoconeixement, de plantar cara a tot el que som o hem deixat de ser.
Ara bé, quan rebobinem les experiències viscudes no ens retornen únicament les persones, les figures humanes que ens van acompanyar, sinó també els paisatges, des dels més domèstics als més oberts. Són els espais desapareguts, o profundament modificats, els que millor ens acosten a les dimensions del que érem i del que potser ja no som. Poder fer conviure els escenaris del present amb els del passat posa en valor el patrimoni personal, aquell que hem anat acumulant sense pensar-hi, però que de sobte pot germinar sota noves expressions. No per recrear-se en la nostàlgia, ni amb la pretensió de ressuscitar-los, sinó com una ampliació dels nostres horitzons vitals.
És clar que entrar en els jocs de memòria no és mai un exercici innocent, sinó la millor manera d’estirar el fil d’una troca inesgotable. Després d’una pregunta, en sol sorgir una altra. Per exemple, per què no plantejar-se: D’on venim? I tard o d’hora, potser la més inevitable: Què en quedarà, de nosaltres? Al cap i a la fi, aquest és l’interrogant que ens pot moure més decididament a endreçar el nostre present, separant el gra de la palla, lliurant-se a la consciència de viure més a fons.
Isidre Grau, gener 2025