Joan Todó. 26-03-25. Llibreria Byron
La lectura de Què ens queda dels nostres, el nou llibre d’Isidre Grau, m’ha recordat dos fragments d’altres autors, dos fragments que tampoc no tinc clar si sé deslligar l’un de l’altre. Un és de Josep Pla, l’altre de Ferrater. Diu Josep Pla al pròleg de Retrats de passaport:
«A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, reminiscències —que són les ombres de les ombres dels records—, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit —repeteixo—, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d’atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d’una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.»
Aquí, òbviament, Pla està defensant el seu projecte literari, i l’està defensant en tant que gènere. Contra la literatura de literats, que és la poesia o la narrativa, ell reivindica unes formes d’escriptura menys prestigioses, però arrelades en la realitat. Això significa anar un pas més enllà d’aquella famosa conferència de Valéry a Barcelona, el 1924, en què el poeta francès recomanava als escriptors catalans no fer tanta poesia i escriure més prosa. No es tracta de que aquesta prosa sigui la novel·la que durant dècades la crítica va reclamar als escriptors catalans i que juraria que avui dia ja tenim prou ben encaminada, entre altres gràcies a Isidre Grau. Es tracta, en realitat, d’una fase prèvia: abans de la novel·la, en la literatura francesa o en l’anglesa, hi havia hagut un tou de prosistes de tota mena, memorialistes, assagistes, biògrafs, retratistes. És com un humus sobre el qual els novel·listes podien recolzar la versemblança de les seues ficcions.
Però he dit que hi ha un segon fragment, que es de Ferrater, del curs sobre literatura catalana contemporània que va pronunciar el 1966 davant d’una colla d’estudiants. El fragment, en realitat, forma part d’una llarga digressió a l’inici de la xerrada sobre Foix, el 25 d’abril, en què Ferrater explica que la burgesia catalana no educa els seus fills i, a causa d’això, la literatura catalana és difícilment comprensible en els termes sociològics en què intentava llegir-la, per exemple, Joan Fuster. Ferrater ho lliga amb anècdotes de la seua vida, quan vivia a França, amb fragments d’El quadern gris de Pla, i Ferrater afirma:
Ara bé: no transmetent-se continguts educatius de cap mena, resulta que la llibertat d’esperit de què disposa una persona, i concretament un escriptor, depèn exactament i exclusivament del grau d’intel·ligència que aquesta persona tingui. No hi ha coercions morals, no hi ha unes tradicions tan espesses que puguin produir res de semblant, per exemple, a la literatura burgesa francesa de començaments de segle, d’un Gide, d’un Proust… Tota la literatura d’aquesta gent consisteix en regirar golfes familiars, en explotar tradicions de família.
Després, encara d’una anècdota de Riba, Ferrater arriba a Foix i n’explica una anècdota: el poeta de Sarrià explicava que el seu pare havia mort sense saber que el seu fill havia publicat tres llibres de versos. Afegeix Ferrater:
En aquest cas, em fa la cara que en Foix és una mica ingenu. Em fa la cara que el seu pare ho sabia perfectament, però que es feia el distret. Però és igual, l’anècdota és tan significativa si l’acceptem en el sentit literal com ho entén Foix, o bé encara ho és més amb aquesta interpretació una mica malèvola que en dono jo.
L’especialitat dels pares d’aquest país és això: fer-se el distret. Aleshores estem tots abandonats als nostres propis recursos, i els recursos que ens creem depenen exactament de la nostra capacitat, de la nostra intel·ligència i, després, del que la vida faci amb nosaltres.
Us deia més amunt que la lectura del llibre de l’Isidre m’ha recordat aquests dos fragments, però també la relació que hi ha entre ells. Òbviament, hi ha un moment en què Ferrater, amb aquella capacitat que tenia per trobar fórmules lapidàries, descriu la literatura francesa com el resultat de «regirar golfes familiars», que és exactament el que Isidre Grau ha fet amb aquest llibre. Al principi de tot, trobarem una «Nota de l’autor», que ell segurament ens desenvoluparà, però que comença avisant: «Aquesta vegada no va de ficció, ni de fer autobiografia estricta».
Aquí es tracta de parlar dels «nostres», una expressió que em recorda el narrador rus Sergei Dovlàtov: de la família de l’autor, dels seus pares, de l’àvia, de la germana del seu pare. El cosmos familiar que el va veure nàixer, en una Cerdanyola del Vallès que ara ens resultaria irreconeixible. És, com resulta evident, un llibre que segueix prou fidelment el designi planià: una literatura que és una crònica de la vida viscuda, del record dels fets passats, un esforç contra l’oblit. Com que Grau arriba cent anys després (cinquanta, si voleu…), però, ja es troba una tradició novel·lística feta, una manera de construir la prosa, uns precedents que inclouen Pla mateix, Calders, Rodoreda, Pedrolo, etcètera. I un escriptor que aquí té una especial importància, Francesc Grau Viader (tot i que crec que no és de la família). Em sembla important recordar, al respecte, que Grau mateix va escriure, a La maleta de l’escriptor:
A l’interior de cada vivència personal, de les que perduren a la memòria, hi ha una estructura narrativa prou poderosa per servir de base a una ficció amb validesa universal.
Crec que, amb la història de la seua família Grau, ha trobat una d’aquestes estructures narratives. No és tant un record personal com col·lectiu: la història d’un noi i una noia que es coneixen (de vista, una mica de lluny) i que estableixen una correspondència durant la Guerra Civil, un seguit de cartes que acabaran desembocant en un casori. També la història d’una noia que se’n va viure a una ciutat nova, enmig d’una família nova, amb una sogra i una cunyada. Si us hi fixeu, és gairebé la història de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, només que aquí les coses segueixen un altre rumb, i la ciutat ja us dic que jo no és de sants. És, en qualsevol cas, una història d’amor travessada per la guerra i la postguerra.
Potser és això el que ens du a l’altre costat d’aquella corba que dibuixàvem al principi, és a dir, als pares que segons Ferrater es feien el distret. Com tots els llibres de Grau, Què en queda dels nostres és un llibre molt ben escrit, però allò que crec que l’eleva és l’honestedat una mica brutal amb què l’escriptor tracta aquests personatges, els seus pares, la seua àvia, la tieta. Especialment el pare:
És ara que calibro la seva insatisfacció vital, imprecisa, espessa, com si res no li hagués sortit prou bé a la vida, almenys a la mesura de les seves il·lusions. Quines il·lusions? No les sabria concretar, potser ni ell les sabia. El continuo veient com un desarrelat de tot, amb tantes aspiracions com decepcions. Era algú que mai no s’havia entès prou bé amb el seu pare ni per organitzar les feines del camp. Per diferències de temperament, deien. Després havia entrat en l’eufòria republicana, però quan la guerra el va sorprendre amb vint-i-vuit anys encara no s’havia independitzat, ni havia complert amb el que estava manat: casar-se, muntar una família… (…) No dic que els pares es donessin mala vida, però a ell el recordo massa submergit en l’atonia, en una forma de subsistència que acaba esmolant els caires més vius. Com si les estretors de la vida diària li haguessin arruïnat l’empenta. Decepció? Potser sí, però no sé ben bé de què. No seria que s’havia construït un castell irreal? I si era home més de muntar-se castells que de tocar de peus a terra?
Qui conegui l’obra recent d’Isidre Grau potser recordi, amb un passatge com aquest, l’atmosfera i la temàtica de Setanta-tres dies amb el pare. Però, en qualsevol cas, Grau dibuixa aquí un paisatge complex de comunicacions difícils, d’emocions no formulades, de somnis trencats, que possiblement no és gaire diferent del que descrivia Ferrater: un món de pares que fan el distret perquè segurament no saben fer-se càrrec dels seus plançons, comunicar-s’hi. Un univers de pares que se senten fracassats i deixen els fills a la bona de Déu, desemparats.
És, en realitat, la mena d’univers on cal dur a terme un acte de memòria, on cal fixar el record de qui era aquella gent per mirar d’entendre-la, per mirar de tancar les ferides del temps. Cosa que ens porta a una qüestió que potser Vicenç Villatoro hagués parlat avui hauria descrit, també: Què ens queda dels nostres parla dels «nostres» perquè no és tan sols una història personal. I això em toca dir-ho com a cerdanyolenc d’adopció: com cap altra ciutat que jo hagi conegut, Cerdanyola és una ciutat dual, amb una frontera entre la ciutat que veiem i que domina i la ciutat que havia existit i que d’alguna manera encara hi és, una frontera ben visible allà on una petita torre modernista, més o menys ben conservada (si és que està conservada, esclar), coincideix amb un bloc de pisos d’estil brutalista. Crec que és per això que, al principi del llibre, Grau recupera alguns capítols de Primer paisatge, el llibre autobiogràfic que va publicar fa gairebé deu anys i que estava dedicat als «quatre punts cardinals» de la seva infància, el pare, la mare, l’àvia, la tieta.