Vicenç Villatoro – 25-03-25
Gairebé sempre, en l’inici d’un projecte literari de caràcter narratiu hi ha una pregunta. Una pregunta que es fa l’autor des de les seves inquietuds i experiències personals, entorn de coses que l’importen i l’afecten. Una pregunta que també es poden haver fet la major part dels lectors, perquè està vinculada amb emocions i idees humanes de fons de caràcter universal, que són poc o molt de tothom, de tots els llocs i de totes les èpoques. I al final d’aquest projecte narratiu no hi ha, per fortuna, una resposta concloent a aquella pregunta inicial. No hi ha tesi teòrica, una recepta, una afirmació taxativa. L’autor ens ha explicat una història, de ficció o de no ficció, que està ajustada a la pregunta amb la que ha començat, però no ens proposa una convicció doctrinària que la contesta. La història en ella mateixa és una resposta sense resposta. El lector, a partir de la història, farà les seves pròpies reflexions. Obtindrà o no les seves respostes. No li seran dades. Diria que no hi ha narració literària que no tingui pregunta, però que tampoc hi ha narració literària que vulgui donar una resposta unívoca.
“Què ens queda de nosaltres”, el darrer llibre –de moment!- de l’Isidre Grau és en primer lloc un artefacte literari. Un molt bon text literari. Novel·la? Autoficció? Realitat ficcionada? Són etiquetes que fan de mal definir i que sovint no volen dir gran cosa. Sovint s’identifica novel·la amb invenció, i llavors aquesta no seria una novel·la. Però si identifiquem novel·la amb una manera específica de narrar, en la que es poden fer servir perfectament tant elements de ficció com materials reals, aquest és un llibre escrit com una novel·la. Encara que no inventi res. En qualsevol cas és un llibre literari de narrativa. Llavors, si la narrativa sempre comença amb una pregunta, quina és en aquest cas la pregunta? Doncs el títol del llibre mateix. Encara que no porti formalment interrogant. I quina és la resposta oberta i plena de matisos a aquesta pregunta? Doncs tot el llibre, cadascuna de les seves pàgines i de les seves paraules, precises, ben triades, emotives i belles.
Si la pregunta és tan important, i jo crec que ho és, cadascuna de les paraules de la pregunta, en aquest cas del títol, ha de ser significativa, En subratllo dues. La primera aquest “ens”. Si el llibre es titulés “Què queda dels nostres”, sense aquest “ens”, no parlaria del mateix. Seria què queda en general, en el món, seguint el vell recurs literari del “ubi sunt”. “Où sont les neiges d’antan”. “¿Qué se hizo del rey don Juan?, los infantes de Aragón ¿qué se hicieron”?. Una lamentació pel temps perdut, del que ja no queda res o gairebé res en el món. Però aquest “ens” ho canvia tot. Què queda dels nostres en nosaltres? Què es el que ens queda? Fins a quin punt som el que som perquè els nostres eren el que eren, van ser els que van ser?
Potser per això, el llibre de l’Isidre Grau no és en absolut un llibre nostàlgic. No canta les belleses d’un temps perdut. Quan parla de com era el món dels protagonistes no el pinta amb els colors més amables, no el fa homogèniament enyorable. És un món dur, aspre, resclosit. Bona part del llibre parla del temps de la guerra, que en una recepta paradoxalment agredolça oferta per la història és al mateix temps el moment del festeig, gairebé l’únic moment de tot el llibre en el que les emocions i els sentiments són expressats, es diuen en veu alta. Perquè aquest és un món on els sentiments s’amaguen, no està ben vist exhibir-los. I una altra part important del llibre parla de malalties i de morts. Però no és un llibre lúgubre, en absolut. Ni trist. Precisament els moments del dolor són també els moments de la major tendresa. No ens proposa l’autor un exercici de nostàlgia, però tampoc un retrat en tinta negra (tot i que sí de vegades una mica grisa, perquè els temps eren grisos) del tros de la història que va tocar viure als “nostres”. Que no van tenir gaire fortuna en el sorteig, amb els temps que els van tocar.
Lògicament, doncs, l’altra paraula a subratllar del títol, i de la pregunta és aquest “nostres”. No està parlant del món en general ni tan sols de Cerdanyola en particular. Està parlant de la família més pròxima, de la que comparteix un espai reduït, domèstic. Certament, viuen en el món, i el que passa al món els afecta. La guerra i la postguerra, posem per cas. Certament, hi ha un retrat de Cerdanyola. Però el zoom dels records se centra en l’espai domèstic. Perquè aquest és un llibre de records, no de fets. O si es vol, de fets recordats. No buscats als arxius i a les hemeroteques. Buscats en la pròpia memòria de l’autor, i amb el fil de la seva relació amb aquests “nostres”, directa o indirecta. Què ens queda dels nostres. I no subratllo també la paraula “queda” perquè el verb sempre és el més explícit. No què eren. No què van ser. No què van saber fer més bé o més malament. Sinó què en queda. Què ens en queda. Què els ha transcendit, que ens han deixat com a herència profunda.
De la mateixa manera que l’Isidre Grau no és complaent amb el passat que van viure els seus, tampoc no és complaent amb els seus. Però se’ls estima. Vull dir que no els fa herois ni sants, no els regala totes les virtuts imaginables. No deixa de dir que són esquerps quan són esquerps. No deixa d’esmentar les misèries que sembren en les famílies els records de les herències conflictives, tot un clàssic. Però els intenta entendre. Perquè eren així, perquè els havien pujat així, perquè els van tocar viure els temps que els van tocar. Però en tots reconeix la bona fe, que tot es feia sempre a fi de bé, una expressió que Isidre Grau reivindica i que dona per gairebé extingida, espero que massa prematurament.
La pregunta inicial, que posa en marxa un projecte narratiu, també li dona la forma. Aquesta no és una història lineal, només. Hi ha memòries diferenciades, capítols per a la memòria d’un i la memòria d’un altre. I el fil de la pròpia memòria de l’autor. El resultat és la història d’una família, però transcendeix el pur anecdotari familiar. Per entendre’ns no és una història per repartir entre els descendents en un pen drive el dia del dinar de sant Esteve, de pur interès dels de casa. És una història familiar que fa de mirall de moltes. Perquè, en el fons, la pregunta inicial que posa en marxa el llibre de l’Isidre Grau és una pregunta que poc o molt s’ha fet tothom, una pregunta universal, que es pot il·lustrar amb una història concreta. Que és el que fa la literatura. Que és el que fa la narrativa. Perquè qui de nosaltres no s’ha preguntat en algun moment de la vida “Què ens queda dels nostres”?