Isidre Grau ha repassat en una entrevista a Cerdanyola Ràdio alguns dels temes més destacats de la que és la seva vintena novel·la -als que s’ha de sumar més d’una vintena més entre narrativa curta, assaig, narrativa juvenil o la seva participació en llibres col·lectius com els d’Ofèlia Dracs-. A ‘Aquell estiu enmig del temps’. Grau fa una reivindicació de la vida: no del Carpe Diem perquè tot s’acaba, sinó fer les coses que es volen fer amb tranquil·litat, intensitat i gaudi.
Isidre Grau ha presentat la seva nova novel·la “Aquell estiu enmig del temps”, una reivindicació de la vida per damunt de les contingències del temps. L’autor de Cerdanyola destaca que en aquesta obra, on torna a la ficció, vol transmetre la relativitat del temps i la defensa de la vitalitat.
La novel·la mostra com l’arquitecte Àlex Umbert torna a La Gironda després de vint anys per fer-se càrrec de la casa familiar i obrir-hi un estudi d’arquitectura. Són dues dècades després d’un estiu que ho va canviar tot, quan l’Àlex tenia tretze anys, al 2019.
El seu avi Julià, vidu de fa mig any, pateix una caiguda que li agreuja la depressió del dol. L’Àlex i la seva mare Aina es traslladen a la casa pairal per passar-hi l’estiu ien un moment en què el noi viu malament el silenci dels pares, que li amaguen la crisi matrimonial. Per la seva banda, l’Aina redescobreix la vida del poble i afronta sola les pròpies dificultats, mentre la salut del seu pare sembla que no millora.
Després de la novel·la de no ficció Què ens queda dels nostres, l’autor de Cerdanyola torna amb un retrat dels vincles familiars, del pes del passat i de la necessitat d’entendre per poder avançar. Isidre Grau presentarà Aquell estiu enmig del temps aquest 11 de maig, dilluns, a la Biblioteca de Cerdanyola.
Aquell estiu enmig del temps es configura com una reivindicació de la vida per damunt de les contingències del temps. La novel·la mostra com l’arquitecte Àlex Umbert torna a La Gironda després de vint anys per fer-se càrrec de la casa familiar i obrir-hi un estudi d’arquitectura. Són dues dècades després d’un estiu que ho va canviar tot, quan l’Àlex tenia tretze anys.
L’Independent de Gràcia. Mercè Bagaria. 18 de juliol de 2025
Què ens queda dels nostres és la dinovena novel·la d’Isidre Grau, amb la memòria com a component principal. L’autor s’hi refereix com a balanç de la vida viscuda, i ens especifica que podem incloure en “els nostres a tots aquells que han deixat una marca indeleble en la memòria”. Els avantpassats que l’inspiren són els pares, l’àvia paterna i la tieta, la petja dels quals continua viva. Els avantpassats de Grau, com ell mateix, estan lligats a un paisatge que té un gran protagonisme a la primera part de la novel·la: la ciutat de Cerdanyola del Vallès.
Permeteu-me aquest incís: enguany Cerdanyola del Vallès ret homenatge a la llarga i nodrida trajectòria d’Isidre Grau. L’homenatge es va iniciar per Sant Jordi, a la Marató de Lectura on es van llegir diversos fragments de la seva obra. La biblioteca cerdanyolenca prepara una àmplia exposició de l’obra de Grau i un acte que tindrà lloc el 24 d’octubre amb ponències de Maria Barbal i Vicenç Villatoro.
La segona part de Què ens queda dels nostres ens trasllada a la Guerra Civil. Gràcies a les correspondències que el pare de Grau va tenir cura de guardar; l’autor comparteix amb el lector el naixement d’un sentiment amorós entre els seus pares. A això hi trobem afegit el capítol dedicat a cadascun dels seus familiars més importants. El primer és dedicat a la memòria del pare, amb qui reconeix haver tingut profundes diferències. Ens parla després de l’àvia, d’una malaltia al coratge i fa llum interior amb les últimes vuit o nou darrers instants molt intensos que toquen tendres records. De tieta recorda l’obstinació per mantenir endreçada casa familiar. La memòria sembla que sigui només de l’autor, però ben aviat ens adonem que podria ser la nostra, de memòria, perquè Grau sap convertir els personatges familiars en universals.
Revista Vallesos. Noms i Traces. Vicenç Relats. Estiu-tardor 2025
Si hi ha un escriptor amb una obra impregnada de paisatges vallesans -físics i humans- en transformació constant des dels anys seixanta ençà, aquest és Isidre Grau, que ha fet de la vila on va néixer el 1945 i on ha viscut sempre, Cerdanyola del Vallès, el marc d’inspiració d’un espai literari propi: Vinyes de Savall…
Isidre Grau (Sabadell, 1945) és un dels escriptors catalans amb una trajectòria més sòlida i consolidada. Va ser membre del col·lectiu literari català Ofèlia Dracs. Té publicades gairebé una vintena de novel·les, entre les quals cal destacar la pentalogia d’Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi 1985). També s’ha dedicat a la narrativa breu, tant des de l’escriptura creativa (recopilada a La pell dels anys. Contes 1981-1994 i ampliada amb El dia de l’incident i Pinyols madurs) com des de l’estudi d’aquest gènere, ja que ha estat professor a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (L’arquitectura del conte i La maleta de l’escriptor).
El primer que Isidre Grau comunica al lector de Què ens queda dels nostres (Trípode) és que el llibre no és una obra de ficció ni tampoc una autobiografia estricta, més aviat es tracta d’una reflexió, de la voluntat d’atendre un interrogant que s’imposa a l’hora de fer balanç de la vida viscuda. També especifica qui són els nostres: «Hi podem incloure tots aquells que han influït molt directament en la nostra educació sentimental, aquells que han deixat una marca indeleble en la memòria».
Una de les novetats editorials més destacades d’aquest Sant Jordi a Cerdanyola serà Cerdanyola del Vallès desapareguda, un viatge a través del temps que convida a redescobrir la ciutat mitjançant imatges i textos que narren la seva transformació des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX.
